Al Renaixement, i més específicament al Renaixement nord-italià, la reflexió sobre literatura assoleix un nivell altíssim de subtilitat i de precisió. El renovat interès per la poètica deriva del descobriment de noves poètiques clàssiques, de la millor aproximació a les poètiques ja conegudes (o no del tot desconegudes), d’una major difusió i una més rigorosa interpretació de tots aquests materials, i del nou lloc que ocupa la disciplina als studia humanitatis, sigui com a matèria independent, sigui com a introducció a la poesia o com a colofó a la retòrica i a la gramàtica.
Aquests factors determinen una aproximació a la poètica molt lligada als referents clàssics. Tanmateix els teòrics del Renaixement no aspiren a una recuperació arqueològica del llegat clàssic, l’utilitzen com un estímul metodològic i conceptual per plantejar en el present l’origen, l’essència i el sentit de la literatura. Per això no podem valorar les poètiques renaixentistes prenent com a criteri la fidelitat als clàssics: són productes intel·lectuals nous que adapten els conceptes clàssics, els reinterpreten i en alguns casos (singularment en la tradició platònica) els donen coherència.
La capacitat d’adaptar les poètiques clàssiques als nous temps genera una pluralitat d’interpretacions dels conceptes clau i explica la complexitat de la feina que tot seguit emprendrem. Perquè els conceptes formulats a les poètiques renaixentistes procedeixen del món clàssic, però sovint subverteixen les tradicions crítiques d’on havien sorgit. El platonisme i l’aristotelisme són les dues grans tradicions que dinamitzen la reflexió sobre literatura al Renaixement i els dediquem dues sessió del col·loqui. Evidentment no són les úniques tradicions teòriques, però sí les dominants: la platònica, emergent des de final del XV fins als anys quaranta del XVI, i l’aristotèlica, clarament dominant des de 1548 i no sé si dir fins a l’actualitat.
Convé recordar que els intel·lectuals del Renaixement no sempre van veure aquestes dues tendències com a incompatibles: l’Escola d’Atenes de Rafael és un exemple plàstic magnífic del diàleg possible entre Aristòtil i Plató. I realment les doctrines platòniques i les aristotèliques dialoguen en poètiques majors com les de Scaligero i Riccoboni, o en textos poetològics de Lionardi, Speroni o Castelvetro, concebuts «secondo l’arte da Aristotile e da Platone insegnata». És un exemple extrem de fins on pot arribar la recreació dels clàssics, per a la comprensió del qual ja no són útils termes com «poètiques eclèctiques» d’«idees confuses», perquè la capacitat de conciliar posicions divergents és un element característic de l’episteme renaixentista. En aquest context, la conciliació dels diàlegs platònics i la Poètica aristotèlica pot interpretar-se com una mostra més de la nova estructura de pensament renaixentista. Paral·lelament el fenomen explica la fusió de la tradició ciceroniana i la bizantina (sobretot la d’Hermògenes) en la retòrica de l’època. I evidentment aquesta fusió d’elements es pot fer extensible també a la tradició horaciana, tot i que la feble densitat teòrica de l’Epístola als Pisons crec que impedeix parlar pròpiament de poliperspectivisme en aquest cas.
La poètica del Renaixement compta també amb una sòlida base bibliogràfica. La monumental visió panoràmica de Weinberg (1961), l’antologia de textos poetològics del Cinquecento italià publicada també per Weinberg (1970-1974) i la sèrie d’Italienische Poetiken des Cinquecento (publicades per facsímil en 25 volums entre 1967 i 1970) són referents essencials per tots els que ara treballem en aquesta època; però, admetent que circularíem amb moltes dificultats sense guies tan útils, crec que també és evident que els més de 40 anys que ens separen d’aquells escrits no han passat en va i que molts dels aquí convocats han contribuit a matisar i replantejar múltiples aspectes d’aquells estudis tan emblemàtics.
No em centro ara en precisions conceptuals, metodològiques o textuals, que aniran emergent al llarg del col·loqui, però sí en el plantejament global de la matèria. El de Weinberg és un enfocament evolutiu, per generacions de teòrics, més que no per conceptes clau, la qual cosa dificulta una aproximació menys erudita. La nostra intenció, en canvi, és precisar i donar sentit als conceptes clau de la poètica i explicar-los a partir de la pròpia dinàmica del sistema teòric i de les estructures de pensament de l’època, més que no en funció de qüestions contextuals.
El de Weinberg és també un enfocament esbiaixadament italocentrista. Sense qüestionar en cap moment la clara precocitat, l’elevada densitat i la màxima subtilitat de les poètiques italianes, assumim que les idees literàries del Renaixement tenen una dimensió europea, que arreu del continent es difonen els mateixos conceptes i sovint en la mateixa llengua docta, amb un codi i un marc de referència compartits, els que configuren les poètiques i retòriques clàssiques redescobertes i reinterpretades. Aquestes condicions propicien la circulació dels textos teòrics, de les idees literàries i dels propis teòrics per tot Europa i justifiquen que l’estudi de la poètica renaixentista s’abordi ara des d’una perspectiva transnacional, supralingüística i comparatista.
Per això en aquest col·loqui Huss, Kappl i Solervicens tracten específicament de poètiques italianes; Duprat contraposa els textos teòrics italians als francesos; Friedlein i Lavocat estenen la visió cap a textos poetològics francesos i portuguesos; Béhar se centra en els castellans; i Moll i Esteve en els catalans. El plantejament ens situa en les millors condicions per apreciar la dinàmica entre el Renaixement italià i el de la resta d’Europa, és a dir ens ha de permetre entendre la capacitat del Renaixement europeu no solament d’assimilar les poètiques italianes, sinó també de recrear-les, de qüestionar-ne principis i d’elaborar discursos teòrics alternatius; però al mateix temps de detectar les subtilitats del Renaixement italià que difícilment traspassen els Alps.
Per Weinberg, finalment, el Renaixement s’identifica amb el Cinquecento. Des de la seva perspectiva, el Quattrocento tenia menys ímpetu teòric i el Seicento es limitava a repetir el que el Cinquecento ja havia elaborat. Però ara difícilment renunciaríem a incloure en un discurs sobre la poètica del Renaixement els escrits quatre-centistes de Ficino, Landino, Bartolomeo della Fonte o Pontano. I, per l’altra banda, amb matisos, diríem que el Della Poetica de Patrizi (1586), el darrer escrit teòric de Tasso, els Discorsi del poema eroico (elaborats el 1587, publicats el 1594) o els diversos tractats teòrics de Guarini en defensa de la tragicomèdia (1588-1601) articulen ja conceptes barrocs, tot i que posteriorment segueixin apareguent poètiques perfectament renaixentistes.
L’objectiu fonamental del col·loqui és analitzar el sistema teòric que articula la poètica renaixentista i fixar el sentit de set dels seus conceptes clau: furor poètic, mimesi, ficció, versemblança, catarsi, teoria dels gèneres, tipologia d’estils. És un propòsit ambiciós, però no impossible d’assolir, si tenim en compte l’òptima experiència del primer col·loqui Mimesi, celebrat el maig de 2008 en aquesta mateixa seu, i l’equip veritablement excepcional amb què ara comptem. Integren aquest equip teòrics de la literatura com Anne Duprat, de la Universitat Paris-IV Sorbonne, i Cesc Esteve, actualment investigador del King’s College de Londres, tots dos membres del projecte de recerca Mimesi, i Françoise Lavocat, vicepresidenta de la Societé Française de Littérature Générale et Comparée i professora de teoria de la literatura a la Universitat Paris-VII; experts en literatures clàssiques com Brigitte Kappl, de la Universitat de Marburg; i romanistes com Bernhard Huss, de la Universitat de Munic, Roger Friedlein, de la Freie Universität Berlin, Roland Béhar, de la Casa de Velázquez de Madrid, i Antoni Moll, de la Universitat de Barcelona.
El diàleg entre teòrics de la literatura, filòlegs clàssics i romanistes no sempre és fàcil d’establir i, per això mateix, el projecte Mimesi se sent especialment orgullós d’haver-lo fet possible, per a un millor coneixement de la poètica renaixentista. A tots, el meu agraïment.
