En un moment àlgid del debat sobre els gèneres mixtes —Guarini havia publicat, l'any 1601, Compendio della poesia tragicomica—, Turia identifica la comèdia actual amb la tragicomèdia per convertir el nou gènere en un fet indiscutible: "digo que sin defender la comedia española, o por mejor decir tragicomedia...", o bé "ninguna comedia de cuantas se representan en España lo es, sino tragicomedia...".
Considera la tragicomèdia una "mixtura" i s'esforça a definir aquest terme confrontant-lo a la composició: mentre que en la composició "cada parte se conserva ella misma como antes era, sin alterarse ni mudarse", en la mixtura "las partes pierden su forma y hacen una tercera materia". Per tant, amb aquesta terminologia, deixa clar que la tragicomèdia no és una mera combinació d'element tràgics i còmics, sinó una fusió d'aquests elements, impossibles de separar, i evita, així, la recta oposició aristotèlica entre comèdia i tragèdia. Per reforçar l'argument, afegeix que allò merament còmic està destinat a l'entremès.
Utilitza el nom d'Aristòtil —es tracta de prestigiar el gènere— per definir l'objectiu de la tragicomèdia, basat en l'efecte que causa en el receptor ("ab effectu"): "y es que los que escriben es a fin de satisfacer el gusto para quien escriben (...), conseguir su fin que es el aplauso (primer precepto de Aristóteles en su Poética)". D'acord amb aquest objectiu, es justifica que la tragicomèdia no utilitzi "las reglas que amaron Plauto i Terencio", no pas per desconeixement, sinó en benefici d'un públic que exigeix novetats.
Dóna un paper primordial a l'enginy en el procés creatiu, ja que és el que permet a l'autor relacionar "cosas tan distintas y varias" i oferir novetats. Però l'enginy també és útil en el procés de recepció, ja que permet a l'autor captar "los pasos que hacen maravilla y granjean aplauso", que després imitarà en les noves creacions. Els models d'autor tragicòmic són Guarini i, especialment, Lope de Vega.
Defensa amb vaguetat el decòrum de la tragicomèdia, a través d'aquests dos aspectes, repetidament condemnats per la crítica: la introducció de la figura del "lacayo (..) y el aplicar donaire a su papel" i el fet de fer parlar "a los rudos pastores de materias profundas". Segons Turia, la figura d'un criat enginyós i caracteritzat per la gràcia no està destinada a tractar "negocios de estado y de govierno", sinó a transmetre un valor funcional, d'ensenyament: "es por despertar el gusto, que tal vez es necesario, pues con lo mucho grave se empalaga muy fácilmente"; i el fet de convertir els pastors en "filósofos morales y naturales" no admet discussió, ja que és el que s'espera de la literatura bucòlica clàssica i també coetània, entre la qual destaca Il pastor Fido de Guarini.
Finalment, subratlla la diferència entre els efectes que provoca un text imprès i els que provoca la representació d'aquest text: "no es un mismo contraste el que quilata en el teatro y el que califica en la impresión; no todo lo representable tiene esplendor impreso, ni todo lo impreso ilustra al que lo recita."
