Claredat com a virtut, invocació a les muses, anotacions.
La Miscelánea consta de tres parts: un cançoner de l’autor, un «Epítome a la historia de Nuestra Señora de la Balma», advocació de Sorita (Els Ports), i una exposició parafràstica en vers de diversos capítols del llibre de Job. L’autor acompanya l’«Epítome» d’unes notes expositives i erudites que volen informar sobre alguns punts del text, a l’hora que amplificar els aspectes susceptibles de moralització. Aquestes notes contenen també apunts retòrics i poètics no sistemàtics.
L’autor defensa la claredat de la poesia, segons el model de Quintilià, seguit a Espanya per Lope de Vega i la seva escola. Amb tot, desaconsella la proliferació innecessària de notes erudites per a no enfarfegar el lector. El fet d’anotar els seus propis versos és una pràctica aprovada per autoritats com ara Dant, Juan de Mena, Gabriel Fiamma i Just Lipsi. La invocació a les muses, considera, és una pràctica també sancionada per l’ús. És en aquest context que presenta un registre dels seus models preferits: Homer i Píndar, dels grecs; els llatins Virgili i Horaci; els italians Dant i Tasso; els portuguesos Camoens i Faria, els castellans Garcilaso i Góngora; els germans Argensola, entre els aragonesos, i els valencians Ausiàs Marc i Jaume Falcó.
Quintilià (Institutiones. Oratoriae. Lib. 2, cap.3)
València: Juan Lorenzo Cabrera, 1658, p. 123-247