Alegre identifica la "poesia" (terme que engloba el que actualment anomenem literatura) amb crear (ποιέω) i no amb fer, és a dir, amb "de no-res, traure la cosa en ésser, com fan tots los poetes, component les grans invencions sens alguna doctrina, trobades o creades en llur subtil entendre". Aquest fet permet atorgar als poetes la mateixa consideració que al Creador suprem. Per això defineix la poesia com "una fervor d'exquisidament trobar, guiant la fantasia en ornadament escriure lo que haurà trobat, procedint del si de Déu, a pocs enteniments atorgada en la creació".
El concepte d'inspiració i l'explicació neoplatònica d'aquest procés deriven del Proemio al commento dantesco (1481) de Cristoforo Landino. Alegre en fa una interpretació més agosarada, perquè l'associa només amb crear i no "in mezzo tra creare, che è proprio di Dio quando di niente produce in essere alcuna cosa, et fare, che è degl’uomini in ciascuna arte quando di materia e di forma compongono" com proposava Landino.
El resultat de la inspiració divina conté necessàriament una "veritat", de manera que ficcionalitat i veritat s'uneixen per la capacitat literària d'expressar conceptes universals a través de la ficció. La connexió entre poetes (vates) i l'activitat dels profetes (vaticinando) confirma la "veritat" de l'obra literària.
Alegre estableix una tipologia de faules (que deriva de raonar, vaticinar) en funció de la ficcionalitat i de la capacitat d'expressar una veritat: .1 la que és tota de ficció, amb intenció moral; 2. la que encobreix amb ficció versemblant la veritat de la història; 3. la que és vera història, crònica; 4. la ficció sense intenció moral. La funció de l'intèrpret és extreure aquesta veritat amagada en la ficció a través de l'al·legoria
