Mariner inicia el prefaci elogiant l’ingeni diví de Villamediana, el qual li permet veure les profunditats de la condició humana. Aquesta capacitat connecta el poeta i la poesia amb l’auguració; la capacitat profètica de la literatura revela el sentit de la condició humana. Mariner posa en relació la figura de Villamediana amb la de profetes com “Calchas, Mopsus, Phineus, Amphiaraus et alii, quorum ingenio, et augurio maiora imperii molimina et feliciores belli conatus debebantur” (“Calcas, Mopsos, Amfiarau i d’altres, a l’ingeni i pressentiment dels quals es deuen els governs i imperis més poderosos i els esforços militars més reeixits” (original i traducció a Solervicens 2012: 107). A més, el seu ingeni no es limita només a les manifestacions poètiques, sinó que també explica la seva dimensió i influència política. Per tant l’ingeni diví es troba a la base de la figura elevada de Villamediana, i gràcies a l'ingeni pot excel·lir en tots els camps, tant en el literari com el polític.
El poeta transmet els coneixements profunds de la realitat revelats per la divinitat. Mariner es referirà a la llengua poètica de Villamediana de la següent manera “parles com un home, però amb llengua divina” i, citant el Pro Archia de Ciceró, afegirà “aliena”. El primer postul·lat és propi del neoplatonisme: el poeta enfuriat accedeix, gràcies al furor, al coneixement diví, profund i absolut. La cita de Ciceró, en canvi, es pot vincular amb les paraules del platonisme, la divinitat parla a través del poeta enfuriat sense que aquest hi pugui intervenir. En aquest cas, per tant, es tracta d’un procés aliè i no racional.
No només el poeta ha d’estar enfuriat, el lector que vulgui arribar a entendre les paraules divines també ha d’estar en contacte amb la divinitat: “Tuae enim mentis purissimae furor tanto rapitur, et compellitur cursu, ut nisi Mercurii talaribus assequi possit nemo” (“El furor de la teva ment és empès i arrossegat amb tal rapidesa que ningú no la pot entendre, si no és amb els talars de Mercuri” 110)
Mariner analitza passatges concrets de l’obra de Villamediana i valora molt positivament que expressi els valors que van impulsar la peripècia vital de Faetont com si es tractés d’una experiència personal: “se tanquam in ipsius Climenes thalamo, cum ipso Phaethonte fuisse educatum, et eadem cum Phaebo suxisse ubera” (“com si hagués estat engendrat amb el mateix Faetont al llit de la mateixa Clímene i hagués xuclat el mateix pit amb Febos” 108). La descripció i composició de la faula, segons Mariner, està feta de tal manera que fa creure als lectors que es tracta d’una història versemblant, malgrat ser fictícia. Mariner utilitza el concepte de versemblança tal com l’entenia Aristòtil a la Poètica: el principi que ha de seguir una història per ser versemblant és la coherència interna i no la connexió amb la realitat. Tot i aquesta vinculació evident, Mariner interpreta que aquest procés, expressar la història de Faetont de manera versemblant, respon en gran part a la inspiració divina.
Mariner també valora l’estil de Villamediana: tot i exposar idees filosòfiques elevades ho fa amb un llenguatge atractiu. Pel que fa a l’estil, vincula el de Villamediana amb els grans referents grecollatins clàssics: “summi illius Homeri labra imitaris, et copiam Tulii consequeris, et Maronis obiicis maiestatem” (“imites els llavis del gran Homer, prens per model l’abundància de Ciceró i presentes la grandesa de Virgili” 108). Després també el situa a l’alçada de Sòfocles: “Surgit namque poeticus stilus et alto quodam Sophoclaeo insultat Cothurno” (“Sorgeix un estil poètic que competeix amb l’alt coturn de Sòfocles” 109). És un bon exemple de la valoració estilística barroca, que té molt en compte els clàssics com a autoritat i aprecia que es transmetin idees filosòfiques profundes; en contra dels prejudicis que consideren la poesia de l’època com a anticlassicista i un mer exercici formal.
Mariner considera els versos del poeta castellà harmoniosos, però amb el foc de la llum de Febos, la inspiració divina, encara visible. Es refereix a l’equilibri entre tècnica i inspiració, és a dir, que precisament pel fet de ser uns versos mesurats i perfectes s’hi pot percebre el geni poètic.
La figura de Villamediana és exalçada com la d’un mestre per a poetes més joves. És, segons Mariner, tot ell una escola il·lustre de veritable noblesa i de vella nissaga. El compara en importància amb la figura d’Aristòtil per a Alexandre Magne i amb la de Sòcrates per als atenencs. Mariner eleva Villamediana a la categoria de model, de referent, per a la poesia de l’època.
