Un dels trets més destacables de la Retórica cristiana és el seu caràcter aglutinador, ja que recull una gran quantitat d’informacions i autoritats teòriques de procedència ben diversa, tant de la tradició clàssica com de l’eclesiàstica, i proposa exemples literaris d’èpoques, gèneres i autors també ben diferents. La manera de procedir consisteix a presentar, en primer lloc, la tradició clàssica i a buscar-ne, en segon lloc, les diferències i les similituds amb l’eclesiàstica. D’aquesta manera, per exemple, l’orador és equiparat al predicador, el discurs retòric, al sermó, els progymnasmata a l'exercici dels tons, etc., una adaptació de la preceptiva clàssica que no és només una declaració d’intencions, sinó que es verifica en tots els nivells.
El punt de comparació entre els oradors “humans” i els “divins” és constant i l’obra és plena d’exemples com aquest: “Se ve claramente que el orador divino no alaba de manera diferente a los santos de la que alababan los antiguos a los varones tenidos por tales, porque ellos no hacían más que probar que habían sido virtuosos, magnánimos, prudentes, modestos, pacientes, liberales, mas el orador cristiano hace otra cosa más, pues no se contenta de probar que fueran santos, sino que pasa más adelante, persuadiendo a los oyentes que imiten la vida de aquellos que eran de carne y de hueso como ellos” (p. 366). O bé: “Los oradores humanos fueron de parecer que oficio del orador era amplificar o disminuir las cosas, haciendo con artificio retórico que las pequeñas pareciesen grandes y las grandes, pequeñas. (…) Pero los oradores divinos no tienen ocasión de hacer eso porque las cosas que tratan ordinariamente son tan grandes, que por más que digan de su grandeza siempre quedan cortos” (p. 306). La resta d’assumptes són tractats d’una manera semblant, s’explica, per exemple, la diferència entre l’exordi dels oradors “humans” i la salutació dels “divins”, entre la narració dels uns i dels altres, etc. Les diferències, però, no són especialment significatives: els predicadors han de citar autoritats cristianes, han d’utilitzar un estil més greu i, a més de persuadir, també tenen l’obligació d’ensenyar.
El caràcter aglutinador de l’obra es fa palès també en les autoritats teòriques, que són tant clàssiques (especialment Aristòtil, Ciceró, Quintilià i Hermògenes) com cristianes (sobretot Sant Agustí, fray Luis de Granada, Francisco Terrones i Carolo Regio); en els exemples literaris d’autors cristians i pagans com Virgili (Eneida, Geòrgiques, Èglogues), Marcial (Epigrames), Terenci, Catul o Ovidi (Metamorfosis, Fasto); i en els models de predicadors (Sant Joan Crisòstom, Sant Vicent Ferrer) i d’oradors (Demòstones, Ciceró).
El debat de l’època entre els partidaris i els detractors del conceptisme és un altre dels assumptes que va sortint al llarg de l’obra. Escardó es posiciona en contra de l’estil "que llaman crítico y culto” (p.30), un estil que es caracteritza per “la agudeza de los conceptos de que están llenos los libros que cada día van saliendo a luz” (p.8). Aquest estil culte, agut, crític i conceptuós s’associa sempre -i de manera pejorativa- a l’obscuritas: “y con más razón cuadra a nuestra era, en que está más en su punto poner mucho cuidado en predicar pensamientos encarecidos y agudezas muy sutiles acompañadas de un lenguaje tan culto, o por mejor decir oculto, y tan remontado” (p.297). O bé: “impide el fruto el lenguaje culto o muy peinado, se ahogan los conceptos en palabras”. Aquest estil, a més a més, està molt estretament relacionat amb la modernitat i les noves tendències literàries: “esta nueva manera de hablar que ahora se quiere introducir en los libros y en los sermones” (p.30). És un debat important (en l’obra i a l’època) que Escardó resol aconsellant un estil clar, greu, natural, auster i no gaire elevat, completament oposat a l’estil culte, afectat, agut, crític, conceptuós i picant —s’hi refereix amb aquests adjectius— propi de l’obscuritas.
Recull el debat clàssic entre ars i ingenium. Considera bàsica la combinació de les dues coses (l’eloqüència natural i l’artificiosa) per a la bona formació del predicador, i insisteix especialment en la necessitat d’adquirir tècniques i fer exercicis retòrics com a complement essencial dels dons naturals, ja que l'eloqüència "se alcança con aquellas tres cosas que dixo Platón, Naturaleza, Arte y Exercicio: a las quales segun lo afirma Quintiliano añaden otros la quarta, que es la imitación" (p. 468).
Sense teoritzar, potser més de passada que conscientment, recull alguns conceptes pròpiament barrocs. En parlar de l’estil —ja ho hem vist— fa referència a l’estil lacònic, que associa a l’agudesa i al conceptisme. Un altre concepte important que va apareixent al llarg de l’obra és el de novetat, molt lligat al concepte de gust. Per Escardó, una de les maneres més eficients de mantenir i renovar l’atenció del públic és oferir coses noves o bé presentar-les com a noves: “no sé qué tiene lo nuevo, lo raro y nunca visto que suele causar agrado, admiración y gusto” (p.52). O bé, en parlar de la figura admiració: “Y la razón es porque las cosas admirables no dejan divertir el ánimo a otras cosas, antes recogen las fuerzas de la imaginación, de lo cual se sigue la atención a lo que dice el orador. Júntase con esto la atención y gusto con que se oyen las cosas nuevas” (p. 162). O bé: “así como cosas grandes y preciosas, con su grande novedad, nos causan admiración” (p.258). I un dels requisits, per exemple, de l’admiració reticent és “que las cosas que trata el orador sean grandes, nuevas, inauditas” (p.259). Durant tota la retòrica també s'insisteix en què cal donar varietat al discurs, perquè això "recrea los ánimos de los oyentes" (p. 118); la varietat també s'acosta al concepte de novetat: "así la variedad de figuras ofrece siempre al ánimo cosas nuevas" (p50). El concepte de gust queda recollit en l'interès constant de l'autor per no avorrir el públic i sorprendre'l, però especialment en les detallades informacions sobre les noves tendències literàries i les expectatives del lector de l'època.
En parlar dels efectes del sermó recull el concepte de meravella i en descriu els seus efectes, tot i que Escardó limita aquestes efectes als assumptes divins. Es tracta de deixar admirat el públic per transmetre de manera més eficaç un coneixement: “Otra veces [l’admiració] aguza el entendimiento para que con más cuidado vaya buscando la causa más escondida del efecto; y así dicen que la filosofía tuvo principio de la admiración por cuanto miraron los hombres los efectos y, como no supiesen la causa, quedaron primero suspensos y después buscaron las causas” (p.258). Més endavant precisa una mica més el concepte, que inclou la sorpresa i una transmissió concentrada del coneixement: “Y la razón es porque las cosas súbitas e impensadas causan mayor maravilla y mueven más eficazmente, de la manera que causa mayor contento hallar repentinamente un grande tesoro que irlo ganando poco a poco; así siente mayor gusto el oyente, cuando en un punto y en muy breve espacio entiende toda la respuesta” (p.263). Per aconseguir l’admiració calen, segons Escardó, tres requisits (p.257): el primer és presentar “un objeto grande, nuevo o propuesto como nuevo o un efecto raro y excelente”, el segon, “no saber la causa de tal cosa” i el tercer, “una consideración fija o un detenimiento y suspensión del entendimiento”. També recalca que l’antítesi és una de les figures retòriques més apropiades per crear l’admiració i bellesa.
Al marge d’aquests conceptes pròpiament barrocs, també recull els conceptes de decòrum i versemblança: “Y aun en las cosas fingidas que se cuentan como son las fábulas se ha de tener cuenta con esto, pues a la naturaleza de la zorra, le conviene astucia y a la del león, generosidad. Y aunque sean las cosas verdaderas, hemos de ir con cuidado de hacer que nos crean. Porque como dice Quintiliano, muchas cosas hay verdaderas y con todo son poco creíbles y aun hay muchas falsas que se creen por verdaderas” (p.97).
La Retórica cristiana també és un manual que tracta d’ensenyar a impressionar —meravellar— l’auditori. La precisió amb què explica l’actio i la importància que atorga a l’ús de figures retòriques efectistes l’apropa a la representació teatral més sofisticada. En aquest sentit, és dóna rellevància a la capacitat de crear imatges i posar-les “davant dels ulls” dels oients: “Para mover así y a otros, se han de amplificar las cosas y hacer descripción de ellas, tan al vivo y como si la viésemos y luego saldrán los afectos (…) piense el orador y pase por la fantasía imágenes que representen las cosas que se han de tratar, porque mucho más mueve lo que vemos con los ojos, que lo que oímos” (p.336). Recomana la utilització de recursos propis de la literatura, i especialment del teatre, per fer més eficaços els sermons: “Hay una figura llamada expectatio con la cual el orador hace que el ánimo del oyente quede en suspenso (…). Y para causar este afecto en los ánimos de los oyentes suelen los autores de comedias y tragedias, y los oradores también, decir algunas palabras con que causan esta suspensión y deseo” (p.99). En aquest sentit, recull el concepte aristotèlic de peripècia, una altra manera literària de provocar sorpresa en l'auditori: "Y es lo mismo que un suceso no pensado ni imaginado apenas de nadie. Cuando en las fábulas o comedias llevan camino las cosas de tener un suceso y después súbitament se mudan y tienen otro del que pensábamos, causa gusto" (p.99). Potencia la representació de les passions de l’ànima per mitjà de l’expressió del rostre i els gestos, com en aquest cas: “Lo cual [introduir sentències bíbliques] se hace por medio de aspiraciones, suspiros y coloquios con Dios o con el alma, admirándonos, exclamando y pidiendo auxilio y favor” (p.149). Cal que l’orador es mogui per moure l’auditori i per això s’ha de “vestir de los mismos afectos que desea imprimir en los ánimos de los oyentes” (p.336) i representar algun tipus de passió: “levantando la voz en lo que se va diciendo con viveza de espíritu y nombrando alguna cosa, hombre o ciudad o lugar o tiempo, significamos algún afecto del alma, de alegría, ira dolor o compasión o otro semejante”. A través de l'actio s'aconsegueix la identificació de l'auditori: "Las cosas que mueven a compasión son las que causan dolor: ver que otros padecen enfermedades (...). Mueven nos a compasión las miserias de aquellos que son iguales o semejantes a nosotros (...) porque colegimos que lo mismo nos puede acontecer a nosotros" (p.342).
En aquest sentit, són especialment útils els Exercicis dels Tons, que ensenyen a mudar la veu segons si convé admirar-se, entendrir-se, exclamar, etc. i les accions que cal fer en cada cas; també destaca els objectes auxiliars en el sermó (la figura d’un Crist, una calavera) i un seguit de figures retòriques com el diàleg, la prosopopeia, l’exclamació, els crits o la demostració. És especialment exhaustiu a l’hora d’explicar algunes figures pròpies de l’elocutio i l’actio, com ho demostra la precisió a l’hora d’explicar la figura de l’exclamació amb crit (els crits poden ser mitjans, alts, altíssims i duplicats i triplicats) o les cinc maneres de mostrar la imatge de Crist a l’auditori.
