El poema posa al mateix nivell els tres gèneres dramàtics, una manera de donar prestigi a la comèdia (tradicionalment considerada inferior a la tragèdia) i de defensar la tragicomèdia, que era objecte de debat entre les autoritats teòriques de l'època, des de la publicació, l'any 1601, del Compendio della poesia tragicomica de Guarini. Sense especificar-ne els motius, es dóna per fet que la tragicomèdia és un gènere ja consolidat.
Boïl incorpora per a la comèdia alguns aspectes de la tragicomèdia i de la tragèdia. Després de definir essencialment la comèdia ("todo es amores") i la tragèdia ("todo guerras"), considera que les obres dramàtiques no poden limitar-se al "amor sin guerras" ni a les "guerras sin amor". En conseqüència, les comèdies del moment hauran de combinar aquests dos elements, per aconseguir, amb aquesta fusió —l'autor es refereix a la mixtura tragicòmica—, unes obres "ni tan bravas ni tan tiernas". De la mateixa manera, considera que els personatges de comèdia —i en aquest punt es recull la peripècia aristotèlica— han de patir els canvis sobtats de la fortuna: "Un perseguido de quien / la persecución desdeña, / un hombre a quien la fortuna / o le sube o le atropella".
Es concedeix una rellevància especial a la trama —la comèdia "es una traza"—, perquè permet als creadors mantenir el suspens, indispensable, fins a l'última jornada: "Que conocer al principio / los sucesos del fin della, / ni es de mano artificiosa, ni es obra de ingenio llena". La complexitat de la "maraña", associada directament als conceptes d'enginy i artificiositat, és un tret consubstancial al gènere que els creadors hauran de potenciar: "Cuatro figuras en peso / han de llevar su quimera, / porque es de más artificio / con esto el enredo de ella". D'acord amb el dinamisme de la trama, cal evitar les seqüències narratives, ja que "relatar acaso en ella/ lo que se ha dicho al principio, / maraña es de ingenio ajena".
L'objectiu principal és l'aplaudiment del públic. Per això, els creadors hauran de fer servir el gust de l'època com a guia per a l'elaboració de comèdies. Seguint aquest criteri, el comediògraf haurà d'introduir frases sentencioses en moments inesperats, perquè "decir de ordinario, / tras una y otra quimera, / uno y otro pensamiento, cansa al gusto y no se lleva"; haurà d'evitar els monòlegs extensos perquè "salir un cómico solo / contando una larga arenga, / es ocasión para que / con silbos dentro se vuelva"; i haurà d'introduir personatges que actuin en contra de la seva naturalesa ("ver fingir un traidor, / un leal") perquè és allò que "el aplauso aprueba".
