Esteu aquí

Escenificacions autoreflexives del saber i de la poesia a l’èpica del Renaixement: “Os Lusíadas”

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dijous, 26 febrer, 2009 - 19:30
Programa: 

Roger Friedlein, professor de l'Institut für Romanische Philologie de la Freie Universität de Berlín i investigador de la xarxa de recerca Kulturen des Performativen de la mateixa universitat i del projecte Mimesi de la Universitat de Barcelona, va oferir el 26 de febrer els resultat de la seva recent habilitació a càtedra sobre les «Escenificacions autoreflexives del saber i de la poesia a l’èpica del Renaixement: Os Lusíadas». En primer lloc, va relatar breument els episodis heroics i llegendaris que formen Os Lusíadas fins a arribar als cants novè i desè, en els quals va centrar la seva anàlisi. Aquests dos últims cants de l’epopeia de Camões se situen a la famosa Illa dels Amors, un locus amoenus creat per Venus i Cupido on els mariners de Vasco da Gama, ja de camí de tornada, viuen el seu episodi més important, dividit en tres fases i en tres espais geogràficament diferenciats. En la primera fase, al nivell del mar, els mariners, després d’algunes estrofes elegíaques de plany amorós, frueixen de l’amor de les nimfes amb què Cupido ha poblat l’illa; en la segona fase, a mitja alçada de l’illa, els mariners i les nimfes participen d’un banquet preparat per Tetis mentre escolten, amb acompanyament musical inclòs, les futures proeses dels vice-reis portuguesos; i en la tercera fase, culminació de l’episodi i de tot el poema sencer, Tetis condueix Vasco da Gama fins al cim més alt de l’illa per tal que el cèlebre navegant pugui veure la Màquina Mundi, un artefacte hipercomplex i meravellós que permet observar multitud de països i adquirir nombrosos coneixements. A partir d’aquesta estructura elaborada en tres fases i a tres nivells, Friedlien va exposar la seva argumentació sobre l’escenificació de la poesia i del saber en l’obra de Luís de Camões. 

Abans, però, de matisar el concepte d’escenificació a Os Lusíadas, Friedlein va voler aclarir el rerefons discursiu d’una època en la qual la cosmografia era la disciplina per excel·lència, si no a tot a Europa, almenys a Espanya i Portugal. El saber que es desplega a l’obra de Camões —el mar, la terra, les esferes— forma part d’aquesta disciplina i una part de la crítica camoniana s’ha limitat a posar de costat els coneixements científics que apareixen a l’obra amb els de l’època. Com a resultat, s’ha acabat qualificant de considerables, però encara pre-científics, en comparació amb les teories més avançades del Renaixement, ja basades en la metodologia copernicana. Amb el concepte d’escenificació, però, Friedlein s’allunya d’aquest tipus d’anàlisi historicista i es fixa, no en l’actualitat o la validesa d’uns coneixements, sinó en la manera en què són presentats dins del marc de la ficció. No es tracta de valorar la riquesa científica que pugui transmetre l’obra al lector, sinó de reflexionar —i aquest és el sentit de l’episodi— sobre el procés d’adquisició del saber en l’ésser humà. Per això també cal tenir en compte els discursos de l’època sobre la constitució del saber. Cal tenir en compte, en primer lloc, el discurs que qualifica la curiositas de pecaminosa, ja des de l’Edat Mitjana i especialment quan es tracta de qüestions cosmogràfiques; o el discurs, en segon lloc, dels humanistes que consideraven que, a través del saber, l’home pot assolir la divinització; o bé el discurs, en tercer lloc, de les obres que parteixen de les autoritats clàssiques en astronomia i que, alhora, valoren els coneixements adquirits per l’experiència en els descobriments ultramarins portuguesos i hispànics. 

Partint d’aquest context teòric, Friedlein va precisar l’escenificació camoniana en quatre punts: 1) L’escenificació de la Màquina Mundi presenta un saber terrenal, ja que Vasco da Gama (el representant de la condició humana) abaixa la mirada des de les esferes superiors fins a la terra i el mar; 2) El saber és valorat de manera absolutament positiva, per la qual cosa el discurs sobre la curiositat cosmogràfica pecaminosa no té sentit; 3) L’adquisició del saber es forma a partir de l’experiència (Vasco da Gama ja ha vist els països durant el viatge), però sobretot gràcies a un model teòric, ja que és la Màquina Mundi el que permet aconseguir, ara sense l’engany dels sentits, uns coneixements ben assentats i superiors; i 4) El saber adquirit no és objectiu, sinó que està indestriablement lligat al subjecte: Vasco da Gama no veu res més que les terres per on ja havia passat durant el viatge i, precisament per això, pot adquirir-ne els coneixements; per tant, es tracta del punt de vista d’un capità portuguès en una missió mercantil a l’Àsia i no d’un punt de vista global que abraci la totalitat dels coneixements. 

Finalment, Friedlein va clarificar quin sentit dóna als conceptes d’escenificació i saber en el seu estudi sobre Os Lusíadas, ja que són dos termes molt utilitzats actualment en els projectes de recerca i el sentit pot variar segons la investigació. Per al seu treball, l’escenificació fa referència només a la realitat intraficcional: es tracta de situacions en què els protagonistes promouen l’aparença d’alguna cosa per mitjà d’una acció i dins d’un marc narratiu, amb un inici i un final delimitats. Formarien part de les escenificacions, doncs, les representacions en el món ficcional de les arts performatives, els discursos solemnes davant d’un públic de ficció i altres situacions de percepció sense públic. El saber, segons Friedlein, és tot allò que es presenta com a tal —al Renaixement són les disciplines, especialment la cosmografia— i té una funció, no pas didàctica ni de vulgarització del saber científic, com s’ha volgut veure altres vegades, sinó reflexiva. A Os Lusíadas se’ns mostra el procés d’adquisició dels coneixements, un procés que comporta la reflexió implícita (transmesa a nivell narratiu) sobre com es constitueix el saber. 

Però l’epopeia de Camões també inclou una escenificació de la mateixa poesia, cosa que permet parlar d’un poema autoreflexiu. Com que l’autoreflexivitat és un altre terme que demana aclariments, Friedlein va haver de precisar, a partir de Werner Wolf, els fenòmens textuals lligats a aquest tipus de concepte: l’autoreferencialitat, l’autoreflexivilitat i la metareflexivilitat interna i externa. En el cas d’Os Lusíadas caldria parlar de metareflexivitat externa, ja que s’hi fan proposicions implícites, no sobre l’obra mateixa, sinó sobre la poesia en general. L’escenificació de la poesia i el saber es desenvolupa, igual que tot l’episodi, en tres etapes ascendents ben significatives. La primera, que té lloc en un ambient natural, coincideix amb l’aparició de la poesia lírica eròtica, el plany amorós de Lionardo que precedeix l’escena amorosa entre el mariner i una de les nimfes; la segona, en un ambient més elevat i ja més artificiós, coincideix amb la poesia èpica, ja que es canten les futures gestes heroiques dels portuguesos; i en la tercera, en el punt més alt de l’illa, Vasco da Gama aconsegueix el coneixement en presència de la complexa Màquina Mundi, és a dir, en un ambient encara més sofisticat. Aquesta escenificació creixent (tres nivells, cada vegada més elevats i complexos) comporta, com a conseqüència, un procés d’aprenentatge concret i una escala de valors determinada: la poesia amorosa se situa per sota de la poesia èpica, que al seu torn es troba per sota del saber. Al mateix temps, queda clar que l’episodi de l’Illa dels Amors atorga un paper decisiu a la poesia, ja que el món de l’experiència necessita, per força, enriquir-se amb el de la poesia per aconseguir la constitució del saber. Així, seguint aquest procés en tres passos escenificats, l’ésser humà pot arribar a una certa divinització, una divinització, però, entensa a la manera de Camões, és a dir, ben poc transcendental i necessàriament associada a l’adquisició del saber per mitjà de la poesia.