Esteu aquí

«Finalità e architettura di una descrizione codicologica con verifica sulle banche dati in rete»

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 16 octubre, 2007 - 19:30
Programa: 

Gabriella Pomaro, experta en paleografia i codicologia de la Universitat de Florència, inaugurà el curs 2007-2008 del SLIMM amb un seminari titulat Finalità e architettura di una descrizione codicologica con verifica sulle banche dati in rete. A partir dels anys vuitanta, la catalogació sistemàtica del patrimoni manuscrit ha beneficiat els mètodes de descripció dels còdexs. De fet, una bona catalogació dels manuscrits és un recurs fonamental per a tots aquells que vulguin endinsar-se en l’estudi de la cultura antiga. A Europa, el patrimoni manuscrit és immens però no a tot arreu disposen d’una bona catalogació d’aquest patrimoni. Mentre Alemanya sempre ha estat a l’avantguarda de la catalogació de manuscrits, l’Estat espanyol, en canvi, no compta amb una catalogació prou exhaustiva dels manuscrits. I a França, gran part del patrimoni manuscrit es troba únicament a París. Finalment, a Itàlia tampoc no hi ha una bona catalogació dels manuscrits, tal vegada perquè la intercomunicació entre el món acadèmic i les biblioteques no és del tot fluïda. Tot i així, a Itàlia trobem diversos exemples de recursos útils que els estudiosos tenen al seu abast per a l’estudi dels manuscrits: primerament, la base de dades italiana Manus (http://manus.iccu.sbn.it/) constitueix una referència destacada en l’àmbit de la catalogació de manuscrits. Es tracta d’un programa nacional per censar la totalitat dels manuscrits de les biblioteques italianes. Aquesta base de dades no només ofereix la possibilitat de consultar una fitxa de descripció força completa de cada manuscrit censat, sinó que també ofereix l’opció de veure’n algunes imatges. En segon lloc, la NBM-Nuova biblioteca manoscritta (http://www.nuovabibliotecamanoscritta.it/) permet fer una recerca simple i una descripció analítica dels manuscrits de les biblioteques de la regió italiana del Vèneto. Per acabar, Codex (http://www.nuovabibliotecamanoscritta.it/) és un inventari dels manuscrits medievals de la Toscana, en què també hi ha petites descripcions codicològiques dels manuscrits.

Tot i que la catalogació analítica dels manuscrits és de gran utilitat, requereix molt de temps i sovint els estudiosos no aprofiten la totalitat dels recursos electrònics de què disposen per a un estudi exhaustiu dels manuscrits. Pomaro creu en la necessitat d’utilitzar, a la llarga, no només bancs de dades, sinó també bancs d’imatges que facilitin la consulta ràpida dels còdexs i que en permetin estudis individualitzats. La consulta d’una imatge de qualitat pot equivaler a la consulta de l’original, quan aquesta última no és accessible. Com a mostra, el CEEC (Codices Electronici Ecclesiae Coloniensis, http://www.internet-description.com/c/codices-electronici-ecclesiae- coloniensis.html) de la Universitat de Colònia. Aquest banc de dades és una empresa molt ambiciosa que recull descripcions analítiques dels manuscrits i n’inclou les imatges.

Per tal d’entendre el funcionament de la descripció codicològica, Gabriella Pomaro proposa la següent estructura descriptiva de suport a les imatges electròniques d’un còdex. Aquesta ha de facilitar el treball teòric i científic, ha de ser modular i interdisciplinària i, alhora, ha de ser sostenible econòmicament. Primerament, divideix la descripció estàndard d’un manuscrit en cinc àrees: la catalogràfica, la codicològica, la històrica, la de contingut i la bibliogràfica. Defensa la descripció de tipus modular, perquè opina que ha d’existir col·laboració entre estudiosos d’àmbits diferents. De fet, el manuscrit, en últim terme, és un objecte i, per tant, l’estudi del suport d’aquest objecte pot ajudar a determinar-ne l’origen o la funció, per exemple. Tot i que l’estructura del manuscrit és important, cal eliminar-ne les dades supèrflues i innecessàries que puguin fer que l’estudiós perdi de vista la finalitat de l’estudi.

La primera és l’Àrea 1 estàndard; la segona, l’Àrea 2, mínima i ampliable al mòdul, consisteix, principalment, en la descripció de l’escriptura del còdex amb un lèxic controlat i unívoc; la tercera és l’Àrea 3, màxima i ampliable al mòdul: aquesta àrea és la més important i s’encarrega de l’anàlisi de gairebé tots els elements que conformen el cos del manuscrit. La quarta és l’Àrea 4, mínima i fixa, i està dedicada a l’autor, al títol, a l’íncipit i a l’èxplicit. I la cinquena i última és l’Àrea 5, opcional, centrada en la bibliografia i pot ser limitada.

Finalment, Pomaro conclou que establir una estructura estàndard dels manuscrits és una manera no només de facilitar les eines d’estudi al catalogador en formació, sinó també de promoure la figura de l’estudiós local que, en certa manera, és el que coneix els manuscrits de primera mà. I, encara més, la fixació d’una descripció estàndard dels manuscrits té uns resultats apreciables i és econòmicament sostenible.