El 7 de febrer Thiago Saltarelli, (Universidade Federal de Minas Gerais), va tractar «La cuestión de la mímesis en la literatura colonial 

brasileña del barroco y de la ilustración». Saltarelli va començar la sessió defensant que l’horitzó d’expectatives per analitzar amb rigor la literatura d’aquestes èpoques no és el que la crítica literària brasilera del segle xx havia pressuposat, és a dir, l’enaltiment nacional. Per tractar la literatura barroca i il·lustrada de l’àmbit colonial i, així, valorar-les adequadament, s’ha de tenir en compte que la noció d’un Brasil independent de Portugal no existeix en aquell context. Brasil es concep, per tant, com una part de Portugal i, per això mateix, són tan interessants les diferències entre els que desenvolupen la seva activitat a Europa i els que ho fan a Amèrica. 

Va seguir el discurs amb una sèrie d’exemples que mostraven aquestes diferències. Primer, va analitzar un poema satíric, en el qual s’usa la llengua tupí amb finalitats estètiques: potenciar la sàtira a través de la imitació dels mestissos, d’una mètrica simple i de paraules estranyes per a un públic europeu. El segon exemple té a veure amb la literatura informativa, les cròniques que havien d’explicar a la metròpoli tot allò que passava a la colònia. En aquests casos es va produir un canvi en les lleis de la imitatio, ja que els cronistes havien de descriure coses exòtiques a gent que no les havia vist mai: la descripció d’un armadillo, per exemple, s’havia de fer a partir de símils i de la mescla de diferents animals, cosa que contradeia la recomanació d’Horaci per tal de respectar el decòrum, és a dir, no fer una figura poètica a partir de la juxtaposició de diferents animals. 

Es va referir també, Saltarelli, al poeta António Diniz da Cruz e Silva, que va mesclar la selva americana i l’arcàdia clàssica, i a Basílio da Gama, que als seus poemes converteix l’indígena, del qual se’n feia sàtira al Barroc, en heroi, atribuint-li totes les qualitats que li pertoquen. Finalment, l’últim poeta tractat va ser Cláudio Manuel da Costa: la matriu de la seva poesia és, precisament, la tensió entre la imitació d’uns models canònics europeus i l’experiència colonial. 

Thiago Saltarelli va tancar la sessió concloent que la mimesi funciona de la mateixa manera tant en els autors de la colònia com en els del continent. El que provoca les diferències entre una literatura i l’altra és la introducció de l’experiència colonial a la base europea que tots aquests autors tenien.