Xavier Espluga (Universitat de Barcelona) el 26 de febrer va parlar «Sobre Pere Galés, el calvinista d’Ulldecona». Va començar explicant com en els seus estudis sobre epigrafia llatina i sobre la transmissió manuscrita dels discursos de Ciceró havia topat diverses vegades amb el nom de Pere Galés, i la bibliografia no li havia donat gaires dades sobre aquest heterodox d’Ulldecona, empresonat i assassinat per la Inquisició. Però l’oblit del personatge a l’actualitat contrasta amb els elogis entusiastes que li dediquen els seus coetanis i amb l’estreta vinculació que va tenir amb tres erudits de màxima solvència intel·lectual: l’arquebisbe Antoni Agustí, el canonge de València Joan Baptista de Cardona, futur bisbe de Vic i de Tortosa, i l’hel·lenista valencià Pere Joan Núñez. El contrast ha estimulat Xavier Espluga a indagar en el personatge i a presentar al seminari una primera revisió de la trajectòria vital i intel·lectual del personatge. 

De l’etapa de formació, Espluga en destaca el mestratge de Núñez, que cal situar a València i no a Saragossa, i analitza el poema llatí de Galés als prolegòmens de l’Oratio de causis obscuritaris Aristoteleae et de illarum remediis de Núñez (València, 1554) com a reescriptura del poema 43 de Catul. Planteja fins a quin punt el «Francisco Galesio» responsable de la publicació de l’Epitome troporum ac schematum et gramaticorum et rhetorum (València, 1553) podria estar relacionat amb Francesc Galés, per més que l’obra en realitat no és original. Tot i que la bibliografia situa Galés com a estudiant de dret a Itàlia a partir de 1563, Espluga demostra que abans d’anar a Itàlia, entre 1563 i 1570, va passar un temps a Lleida treballant en el decret de Gracià, en un moment en què coincidien a la ciutat Cardona, Núñez i Agustí. Aquesta estada explica no solament que Galés esdevingui un dels interlocutors dels Dialogi de emendatione Gratiani d’Antoni Agustí (Tarragona 1587), sinó també les referències més explícites al treball conjunt dels dos erudits a l’inici del diàleg primer. D’altra banda, l’al·lusió d’Agustí dins dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades a l’opinió d’«un hombre docto amigo mío» sobre la manera d’escriure Sagunt (Saguntus i no Saguntum) és una referència a Galés, ja que altres textos atribueixen el raonament a l’ulldeconí. 

La primera estada italiana de Galés s’ha de situar a Roma i a Nàpols, en els anys en què Joan Baptista Cardona era també a Roma treballant precisament en el decret de Gracià. Espluga estableix les connexions intel·lectuals entre Galés i Ercole Ciofano, que esmena passatges de les Metamorfosis d’Ovidi per indicació de Galés. Després d’una breu estada a València, entre 1577 i 1581, retorna a Itàlia, desatenent els precs perquè es quedés a Espanya de Joan Baptista Cardona i Jaume Joan Falcó. Serà durant un breu lapse de temps a Pàdua (des d’on es conserven diverses epístoles adreçades a Agustí) i el 1583 apareix ja vinculat a l’Acadèmia de Ginebra com a lector de filosofia, primer, i posteriorment també de lògica i de teologia, una responsabilitat que havien assumit anteriorment només Teodor de Beza i Calví. En aquest moment el calvinisme de Galés és inequívoc. Espluga planteja, però, quan s’inicia la seva dissidència religiosa, si a Roma, a València o a Ginebra; i els punts clau d’aquesta dissidència (la documentació coetània parla de la negació de la validesa de la confessió i de l’abstinència de la carn). Al marge de les qüestions teològiques, Galés és també una autoritat filològica, a qui diversos erudits europeus recorren. 

La dissolució dels ensenyaments d’humanitats a Ginebra el 1586-1587, porta Galés cap a França, on finalment serà capturat i extradit a Espanya. La confiscació dels seus béns inclou vint caixes amb llibres i manuscrits, de contingut incert. Espluga, però, aconsegueix reconstruir alguns dels manuscrits que va posseir Galés, i que van passar al col·legi dels jesuïtes d’Agen, i en localitza una part a la Bodleian Library d’Oxford i a la British Library de Londres. Entre aquests manuscrits hi hauria un important recull de discursos de Ciceró, que havia format part de la biblioteca de Benet XIII, el papa Luna. De la revisió n’emergeix la figura no solament d’un dissident religiós, sinó també d’un filòleg clàssic, amb amplíssims coneixements lingüístics, filosòfics i legislatius, que mereix un lloc rellevant en l’humanisme del Renaixement.