El 20 d’octubre Georges Güntert, catedràtic emèrit de la Universitat de Zurich especialista en les literatures italiana i castellana del Renaixement i del Barroc, va oferir els primers resultats d’una investigació en curs a propòsit de les Funciones del soneto en el drama barroco. Güntert va començar fent una introducció històrica sobre la fusió de gèneres teatrals i la inserció de composicions poètiques dins les obres dramàtiques, i va caracteritzar les propietats del sonet per explicar-ne les formes diverses segons les tradicions literàries i els autors. Com a exemple d’aquesta diversitat de formes va fer notar les diferències entre els sonets de Dante i Petrarca i els de Lope de Vega, que abracen una tipologia més àmplia (sonets eco, dialogats, amb tercets més lliures). A partir del segle XVI, el sonet s’associa a altres gèneres. Minturno, per exemple, l’associa a l’oda, i Tasso, a l’epigrama, que comparteix amb el sonet la brevetat, l’agudesa i la mateixa tendència a acabar la composició amb una sentència enginyosa. 

Güntert va apuntar algunes de les característiques pròpies dels sonets, com el joc de paral·lelismes i oposicions que acostumen a incorporar, el seu dinamisme interior, amb preguntes i respostes, i la sentència final, que generalment marca el pas de les emocions a la reflexió. Té una gran capacitat d’adaptació a la matèria i abraça els tres grans gèneres, ja que és apte per a qualsevol assumpte, i fins i tot pot esdevenir un nucli dramàtic dins del drama. És una forma completa, tancada sobre si mateixa i que és concebuda com un tot, però l’interès principal de Güntert era plantejar funció té en una drama, si actua com a resum de l’obra o com a nucli. A l’Arte nuevo de hacer comedias, Lope distingeix diversos usos del sonet, que pot ser un monòleg líric o interpel·latiu, una carta o una composició llegida a l’escenari o un sonet dialogat. Però aquesta perspectiva és limitada, perquè un sonet també pot al·ludir al significat del conjunt de la comèdia. Per exemplificar-ho, Günter va presentar els tres sonets que apareixen a La moza de cántaro de Lope de Vega, amb funcions ben diferents. El primer és una autocaracterització de l’aristòcrata i no fa referència al drama; el segon, en canvi, sí que es refereix al drama; i el tercer incorpora una triple perspectiva de lectura (la mirada de l’enamorat, del públic i del personatge), que porta a Güntert a classificar aquest sonet com una tematització de la intriga principal. Aquesta mateixa funció també es troba en el primer del nou sonets que presenta El perro del hortelano del mateix Lope, una composició que focalitza la veritable naturalesa del conflicte i que, a diferència de les altres, no fa referència a moments concrets del drama, sinó al seu conjunt. Güntert va posar diversos exemples de tematització de la intriga. Trobem un altre tipus de funció en el teatre de Calderón de la Barca. Malgrat que les seves obres més destacades no incorporen sonets, en el conjunt de la seva obra n’apareixen una setantena. Calderón organitza els sonets per parelles o grups de quatre. Un dels exemples més significatius és el del drama El príncipe constante, una reflexió al voltant dels valors efímers i immutables que conflueix en dos sonets. Es tracta de dues composicions antitètiques que no resumeixen el contingut del drama, sinó el discurs sobre els valors i il·lustren l’oposició entre l’efímer i l’immutable. Calderón, seguint la tradició que va de Tasso a Ficino, concedeix a la poesia un lloc privilegiat dins del drama i li atorga la funció de transmetre una reflexió més profunda. 

Güntert va acabar destacant la importància de l’ús del vers dins del drama, un instrument rellevant per a la jerarquia dels nivells de significació, com a resum o prefiguració de la trama, com passa en Lope de Vega, o com a element que incorpora reflexions filosòfiques, com en el cas de Calderón. El sonet, per tant, marca un moment culminant de l’obra i en condensa el sentit, una bona mostra de la sofisticació del Barroc.