You are here

Il trionfo, l’incoronazione mancata, la celebrazione letteraria: i paradigmi della propaganda di Alfonso il Magnanimo

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 15 February, 2011 - 19:30
Programa: 

Fulvio Delle Donne, investigador de la Università degli Studi della Basilicata i especialista en literatura llatina medieval, ha estudiat el paper dels aragonesos a Nàpols i a Sicília durant el Tres-cents. Editor de l’Oratio Panegirica dicta domino Alfonso d’Angelus de Grassis, també és responsable de la preparació de l’edició de la Historia Alphonsi primi regis de Gaspare Pellegrino. El 15 de febrer la sessió a càrrec de Delle Donne va versar sobre Il trionfo, l’incoronazione mancata, la celebrazione letteraria: i paradigmi della propaganda di Alfonso il Magnanimo durant el seu regnat a Nàpols després d’una conquesta que li havia costat una llarga guerra contra la dinastia angevina i l’enemistat del Papa. 

Delle Donne presentà Alfons el Magnànim com un personatge innovador pel que fa a la propaganda política a Itàlia que, a més a més, va comptar amb el suport dels humanistes de la seua cort (com Lorenzo Valla, però també Bartolomeo Facio i Antonio Beccadelli, dit Panormita). A través de l’equiparació del rei Alfons amb els emperadors clàssics romans, els humanistes italians aconsegueixen establir una relació de continuïtat entre l’Imperi romà i el nou regne d’Alfons a Nàpols. Aquesta imatge del monarca ja es troba en l’obra d’un autor que no formava part del cercle del Magnànim, però que n’anticipa les estratègies de publicitat elogiosa del poder, l’Oratio Panegirica de Grassis (1443). De fet, Alfons no només és comparat amb els personatges històrics romans sinó que els emula; Panormita, a De dictis et factis Alfonso regis (1455) explica que el rei catalanoaragonès supera els emperadors de l’Antiguitat, atès que és cristià. La celebració de les virtuts del monarca és encara més evident als textos que descriuen les festes en motiu del triomf d’Alfons a Nàpols (1443). 

Cal recordar que quan un rei posseeix un nou territori hi ha dos moments que tenen una rellevància especial: la investidura (que Alfons el Magnànim aconsegueix l’any 1443) i la coronació, que en aquest cas havia de rebre de mans del Papa, propietari del regne. Però, malgrat que es té constància documental que el Papa estava disposat a concedir la coronació quan el rei ho desitgés, el Magnànim mai no va ser coronat, fet que no tenia precedents a Nàpols. La coronació era una representació litúrgica de la submissió del rei al Papa, de manera que l’acte hagués estat una manifestació pública del poder papal sobre el nou monarca. A més a més, els angevins feien gala de pertànyer a un llinatge de sants i tenien representació en l’organització eclesiàstica. A De Constantini donatione, Lorenzo Valla, en un passatge en què fa una referència implícita al rei Alfons, argumenta que cap dels antics emperadors romans no fou mai coronat i associa la coronació amb la submissió al summe pontífex. Segons Delle Donne, la manca de l’acte litúrgic de coronació obeeix al coneixement per part del monarca del poder simbòlic que d’aquesta manera hauria atorgat al Papa. 

No obstant això, Alfons substitueix la coronació per una festa popular per a vencedors i vençuts en què commemora el propi triomf i reivindica l’Antiguitat romana. Grassis, Panormita, Facio i Valla n’escriviren textos entusiastes. Durant la celebració es dugueren a terme representacions escenogràfiques, algunes a càrrec dels humanistes, però també per part de mercaders catalans i florentins. Així, el monarca introdueix una tradició de festes pròpia de la Corona catalanoaragonesa, que adapta a la cultura humanística del moment a través de les imatges clàssiques i d’establir un paral·lelisme amb el triomf laic dels emperadors romans. Aquest va ser el primer triomf celebrat a Itàlia, que va atraure l’atenció d’humanistes fins i tot de fora del regne de Nàpols, com Biombo, i que va acabar esdevenint un model per a celebracions futures. 

Però no és només en aquest sentit que es pot parlar de la cort d’Alfons el Magnànim com a focus de novetats pel que fa a la comunicació política, sinó també perquè va transformar la literatura de la Itàlia meridional. L’arribada del rei Alfons suposa la recepció de la historiografia catalana i la castellana al regne de Nàpols, que no tenia una tradició historiogràfica important. Així, apareix la figura del primer historiògraf oficial del regne, Bartolomeo Facio, que inaugura un model celebratiu i legitimador de la narració dels fets reials que no existia a les altres corts italianes, però que acaba influint-hi. És cèlebre el debat entre Palormita i Facio, d’una banda, i Valla, de l’altra, sobre la concepció de la història. Mentre que els primers posen al servei de la propaganda del rei la pròpia cultura, fins al punt que Facio es mostra partidari d’ometre els actes que no serveixin per lloar el senyor i d’embellir una veritat que no considera absoluta, Valla situa l’historiògraf en una posició superior a la de poetes i filòsofs, ja que cerca la veritat sense ometre’n res. És per aquesta raó que, tot i que Valla tenia la intenció d’escriure una obra d’història que fos la continuació de la que havia dedicat al pare d’Alfons, no ho va arribar a fer mai. 

L’encontre entre la cultura catalanoaragonesa i la castellana d’Alfons el Magnànim i la cultura humanística italiana van donar lloc a una sèrie d’innovacions que, posades al servei dels interessos del monarca, van esdevenir una eina de difusió propagandística política molt efectiva, com demostren els nombrosos textos historiogràfics de la Itàlia meridional que tracten de forma encomiàstica la figura del rei Alfons.