You are here

Itinerario del aforismo en el siglo xvii: de Joaquim Setantí a Baltasar Gracián

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Thursday, 19 October, 2006 - 19:30
Programa: 

El curs 2006-2007 del SLIMM es va iniciar el 19 d’octubre amb una incursió al naixement de l’aforisme a l’Edat Moderna: Itinerario del aforismo en el siglo XVII: de Joanquim Setantí a Baltasar Gracián, presentat per Emilio Blanco de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid. L’aforisme ens arriba des de Grècia, on estava al servei de la ciència i especialment de la medicina, a la qual era de gran utilitat perquè traçava amb concisió les propietats de tots els seus elements. Al Renaixement l’aforisme reneix i alhora viu una transformació important, perquè per primer cop es desvincula de la ciència i es situa a cavall de la filosofia i la literatura, tot i que el seu moment de màxim esplendor se situa durant el Barroc en la prosa de Gracián. La tasca més difícil és diferenciar- lo de les màximes i de les sentències; les definicions de tots tres subgèneres han romàs poc clares fins als nostres dies i sovint aquests termes han estat tinguts per sinònims. Blanco distingeix entre el terme i el concepte i conclou que l’aforisme és una forma d’exposició breu, d’autor conegut i de caràcter obert, és a dir que permet interpretacions diverses. Per aquest motiu l’aforisme funciona en les èpoques en que hom ha donat per no vàlid el paradigma exemplar que limita els paràmetres de comportament a un món en blanc i negre, és a dir, quan hom no ha pogut mantenir una relació socialment harmònica amb el món; en canvi, és reivindicat en moments de crisi, quan la societat necessita múltiples solucions per al conjunt de problemes que l’envolten: durant el barroc, el romanticisme i el segle XX. Així doncs, la idea transmesa per cada aforisme no pot ésser completament transparent, perquè hom no cerca una solució inapel—lable, sinó una doctrina, moralitzant o no, que pugui emmotllar-se a les diferents situacions. Durant el barroc sovint pren la forma d’una formulació aguda, que acostuma a ser d’una certa foscor semàntica, on preval la idea d’originalitat. L’organització dels aforismes no és sistemàtica, sinó que hom acostuma a emprar el mètode del nombre tancat (el més paradigmàtic esdevindrà el 300, utilitzat en un primer moment per Eugenio Narbona (Doctrina política y civil escrita en aphorismos, Madrid, 1621) o qualsevol altre procediment similar com l’ordre alfabètic. En aquesta sessió Emilio Blanco va fer un recorregut ben pautat per la història de l’aforisme al Renaixement i al Barroc, que permet al lector tenir una idea clara de la seva evolució i de la seva transformació com a nou gènere literari a l’Edat Moderna, i va plantejar la importància que les Centellas de varios conceptos (1614) del barceloní Joaquim de Setantí van tenir en aquest context, com a precedent immediat de la prosa de Baltasar Gracián.