You are here

La esclavitud en la Barcelona del Renacimiento: el impacto de la primera trata atlántica en un mercado medieval

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 10 May, 2011 - 19:30
Programa: 

La sessió del 10 de maig, La esclavitud en la Barcelona del Renacimiento: el impacto de la primera trata atlántica en un mercado medieval, va anar a càrrec d’Iván Armenteros, membre de la Institució Milà i Fontanals (CSIC). El seminari va versar principalment sobre tres aspectes fonamentals per a la comprensió de la complexitat del fenomen: a) l’evolució de l’esclavitud a Barcelona des de l’inici del s. XI fins al Renaixement; b) l’anàlisi de les variables demogràfiques i econòmiques de l’esclavatge durant aquest darrer període i c) l’esclavitud com a fet social. 

A començaments del s. XI Barcelona es converteix en un lloc clau en la comercialització d’or sudanès i d’esclaus sarraïns en un context bèl·lic antiislàmic i l’any 1128 ja hi ha testimonis que indiquen que els barcelonins venien sarraïns a Gènova de manera regular. Durant el s. XIII les transaccions d’aquest tipus augmenten tant a Gènova com a Sicília amb les conquestes de Mallorca (1229), València (1239) i, més tard, Menorca (1287) per part dels catalans. A més, el restabliment dels privilegis dels genovesos en territori bizantí l’any 1275, la garantia de la lliure circulació al Mar Negre i l’exempció tributària que el rei de la Petita Armènia atorga als genovesos en la compravenda d’esclaus marquen un punt d’inflexió que determina el comerç interregional d’esclaus al Mediterrani fins al s. XV. A partir de la segona meitat del s. XIV Barcelona ocupa una posició preeminent en el mercat d’esclaus de l’Occident cristià i inicia un creixement sostingut que podria ser fruit d’un mecanisme de compensació demogràfica. De fet, un examen de la documentació existent de l’època posa de relleu les dificultats dels barcelonins a l’hora de contractar joves aprenents (ja que els escuders i els servents gaudien d’un sou més alt) i la necessitat de comptar amb nous treballadors per contenir l’augment salarial produït per la crisi demogràfica. D’aquesta manera, s’incrementa la demanda de mà d’obra esclava, alhora que es produeix un canvi pel que fa a la procedència dels esclaus: aleshores sarraïns; ara, orientals, balcànics i, en menor mesura, sards, grecs i subsaharians. No és estrany que entre 1359 i 1373 es publiquin les primeres ordenances que regulen la compravenda d’esclaus i n’impedeixen la fuga. Per aquesta raó, l’any 1421 es crea una assegurança obligatòria per evitar-ne la fugida (coneguda com a Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya), que ens proporciona l’únic cens d’esclaus elaborat a Catalunya durant l’Edat Mitjana. Però al s. XV, la modificació de les rutes comercials a causa de l’entrada de Portugal al mercat internacional d’esclaus i de la presa turca de Constantinoble provoca un major nombre d’esclaus subsaharians en detriment dels orientals, eslaus i balcànics. Les tendències del mercat barceloní dels anys següents es poden resumir en tres períodes: entre 1472 i 1481 es produeix un retrocés marcat per les conseqüències de la guerra civil catalana i les epidèmies de pesta, seguit d’una recuperació (de 1482 a 1500) i una nova baixada (1501-1516) amb una recuperació posterior no tan notable. La comparació de les dades d’aquests 45 anys amb les d’altres ciutats peninsulars durant el mateix període, com Màlaga i València, situen el mercat de Barcelona en un terme secundari en un moment en què s’hi donaven les condicions idònies (demografia baixa, acumulació de capital i de mitjans de producció i accés a les àrees subsaharianes) perquè absorbís una quantitat similar a la que es documenta a les altres ciutats. En canvi, Barcelona rep mà d’obra procedent d’altres zones geogràfiques (especialment del sud de França, Castella, Portugal, d’altres llocs de la Corona catalanoaragonesa i de les illes principals de la Mediterrània occidental), formalitzada en un nombre notable de contractes d’aprenentatge per a joves treballadors. Tot indica que els esclaus complien una funció econòmica a les comunitats on s’inserien que no s’ha de menystenir i que els caracteritzen la manca d’especialització i la polivalència. 

A més de la incidència de l’esclavatge en l’economia, Armenteros va destacar-ne la dimensió social i cultural. Durant l’Edat Mitjana, per tal d’afavorir l’encaix de l’esclau al nou context on ha de viure es creen normes que fan referència a diversos aspectes d’aquesta problemàtica, que en el cas de Barcelona tenen com a precedent els Usatges (cap. 21, 116 i 117). L’actuació del municipi se centra, sobretot, en quatre grans àmbits, que datem segons l’època de màxima rellevància: a) les fugues i el control pecuniari (s. XIV); la regulació del mercat, és a dir, la compravenda d’esclaus provinents d’una altra ciutat (s. XIV i tercera dècada del XV); c) la regulació de les activitats laborals dels esclaus (s. XV) i d) l’ordre públic i social, enfocat a la reducció de conflictes (a partir de mitjan s. XIV). Però l’esclau no només ha d’acatar les regles i entendre les jerarquies socials de la societat d’arribada, sinó que durant el procés de resocialització inicia un aprenentatge lingüístic i entra en contacte amb els referents religiosos d’aquella societat. El nivell d’inserció de l’esclau depenia de la pròpia capacitat adaptativa, però també de factors externs: la relació que establia amb persones lliures o altres esclaus; l’entrada a la comunitat cristiana a través del baptisme forçat; l’ingrés a la unitat familiar dels propietaris i la capacitat que tenien de transmetre-li els referents culturals i la funció laboral que desenvolupaven (dins o fora de casa). Aquest procés rarament culminava en l’alliberament. Normalment, a diferència de les esclaves, els homes esclaus portaven a terme feines lluny del nucli familiar i, sovint, eren cedits o llogats a tercers. Aquests esclaus es relacionaven sobretot amb aprenents, jornalers i assalariats lliures; conseqüentment, l’ambient laboral marginal es convertia en el medi de socialització de l’esclau. Però l’ambient de marginalitat en què es movien els esclaus no justifica els vicis que se’ls atribuïen: l’alcoholisme, la violència, l’alcavoteria, la peresa, la luxúria, l’afecció al joc, el robatori, la blasfèmia, la desobediència; que reprodueixen a l’Edat Mitjana els mateixos prejudicis que havien manifestat nombrosos pensadors clàssics sobre els esclaus i justifiquen el tracte que rebien com a éssers inferiors. 

Al debat posterior a la presentació es van establir connexions entre els fets històrics relacionats amb l’esclavatge i la presència dels esclaus als textos literaris medievals (el primer, l’esclau sarraí de Llull i, ja al s. XV, els tres esclaus de l’Espill: un canari «estrany», un turc i un tàrtar; el captiveri de Curial a Tunis i el negre Lauseta al Tirant, que mostren els canvis històrics en la procedència dels esclaus) i renaixentistes (per exemple, l’africà d’En Corney, que encarna tots els vicis atribuïts als esclaus i estrafà el català d’un parlant no nadiu). La literatura, per tant, és una font més que caldria tenir en compte en l’estudi de la percepció social dels esclaus i de l’evolució de l’esclavitud.