You are here

Pedro Simón Abril, ¿lector de la Poética? Las Advertencias al lector de las seis comedias de Terencio (1577)

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 6 March, 2012 - 19:30
Programa: 

El dia 6 de març Florence d’Artois (Universitat Autònoma de Barcelona) va dedicar la sessió «Simón de Abril, ¿lector de la «Poética»?» a analitzar l’epíleg a la traducció de Simón de Abril de les Comèdies de Terenci, el qual ha passat bastant desapercebut, però que és interessant des de diferents punts de vista. Sobretot, però, perquè conté una frase que permet a Artois postular que Simón de Abril havia llegit, o, com a mínim, coneixia la Poètica d’Aristòtil; «toda comédia o es representación o es narración». A partir d’aquest supòsit Artois analitzarà el fragment, amb l’objectiu de buscar, en les idees que s’hi expressen, la Poètica de fons. 

La recepció de l’obra aristotèlica a la península hispànica és molt limitada comparada amb la d’Itàlia. Segons Florence d’Artois, només dos dels comentaristes de la Poètica són de gran envergadura: Pinciano i Salas. Pel que fa a la figura de Simón de Abril (mort el 1595), es va formar a València i es va dedicar sobretot a la traducció de textos clàssics. Pertanyia a l’àmbit universitari i, com Pere Joan Núñez, estava molt interessat en els mètodes d’ensenyament. 

Al segle XVI es recupera, a través d'un procés triple, la noció plena de la tragèdia i la comèdia com a gèneres dramàtics, com mimesi activa: en primer lloc, es recuperen molts dels comentaris a aspectes de representació escènica, perduts durant l'edat mitjana; segon, es redescobreix la Poètica i la noció de mimesi activa, i, finalment, es representen novament comèdies clàssiques, de tal manera que s’ha de resoldre la qüestió de com representar-les. 

La mimesi activa, o la mimesi feta pels que actuen, apareix al text de Simón de Abril de manera ambigua, ja que es parla d’una mimesi que no necessita representació escènica, però que no es pot acabar d’explicar sense l’espectacle. No es tracta, però, d’una lectura errònia d’Abril, perquè ja en els comentaris de Robortello a la Poètica es remarcava l’ambigüitat d’aquest concepte. També als de Pinciano s’articulen les dues interpretacions, tot superant l’ambigüitat: la representació escènica, si no forma part de la tragèdia, la perfecciona. Si els grans comentaristes tracten d’aquesta ambigüitat és perquè aquesta ja es troba en la Poètica. El text de Simón de Abril, per tant, demostra fins a quin punt l’autor depèn de la lectura de la Poètica pròpia del Renaixement i, també, és un bon exemple sobre com un text d’aparença insignificant pot ajudar molt a l’hora de valorar adequadament un autor determinat. Finalment, d’Artois va posar en relació els conceptes teòrics de Núñez i els de Simón, i va plantejar fins a quin punt l’obra de l’hel·lenista valencià podria ser en la base d’algunes de les precisions de Simón.