You are here

Sátira menipea y narración de la historia en Erasmo, Vives y Valdés

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Thursday, 29 March, 2007 - 19:30
Programa: 

Finalment, Ramón Valdés, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presentar el 29 de març del 2007 Sátira menipea y narración de la historia en Erasmo, Vives y Valdés, un recorregut per les obres d’aquest gènere que s’origina a l’antiguitat grecollatina (Llucià i Sèneca) i que reneix a l’Edat Moderna. El conferenciant va situar en l’òrbita de la sàtira menipea el Diálogo de Mercurio y Carón i el Diálogo de Lactancio y un arcidiano o de las cosas acaecidas en Roma d’Alfonso Valdés, i va considerar que en podien ser precedents Joan Lluís Vives amb De Europae disidiis et bello turcico (1526) i Erasme de Rotterdam amb Iulius exclusus (1513-1514) i Charon (1523). Un altre autor que inclou en el bagatge cultural d’Alfonso Valdés és Giovanni Pontano, que va escriure també el seu Charon (1467), l’edició princeps del qual data del 1491 (Dialogi qui Charon et Antonius inscribuntur, Mathias Moravus, Nàpols). 

A partir de les traduccions i les edicions de Sèneca (la Apocolocyntosi, amb l’edició princeps el 1513) i de Llucià (els Diàlegs dels morts, El somni o el gall, Caront o els contempladors, La travessa o el tirà i l’Ícarmenip) el segle XVI incorpora novament la sàtira menipea a la producció literària renaixentista, en tant que gènere idoni per a aclarir els fets històrics mitjançant recursos extrets de la ficció. Les possibilitats que presenta són interessants. D’una banda, un recurs comú que ofereix és l’entrevista postmortem d’aquell personatge històric que va participar en els fets que l’autor vol analitzar. Per tant, la ficció té la funció d’eliminar tota possible falsificació de la història, objectiu molt important des de la concepció humanista. D’altra banda, el distanciament o visió panoràmica que hom presenta al lector ajuda a relativitzar els fets històrics. El conferenciant va utilitzar diversos textos teòrics de Joan Lluís Vives per argumentar que en un període en què la raó se superposa a la imaginació, la ficció, emparentada amb el gaudi, és lícita només quan comporta una utilitat. En la sàtira menipea la barreja de comicitat i seriositat serveix per a denunciar una situació real en un marc de ficció. El cinisme i el joc es combinen al servei de la utilitas: la crítica a un esdeveniment o al comportament d’una gran autoritat històrica i/o política.