El Barroc ha estat durant molt temps el paradigma de l’alteritat: va ser etiquetat, analitzat i valorat pels que l’entenien com el contrari del que ells eren, des d’una opció estètica radicalment oposada, la neoclàssica. I, tot i que avui ja no assumim aquesta valoració, hem de ser conscients que el procés de recuperació del Barroc iniciat al segon terç del segle XX no sempre ha posat en qüestió els termes i els conceptes que la Il·lustració li havia assignat. Els ha donat una interpretació positiva, però en molts casos ha seguit considerant que el Barroc crea uns gèneres híbrids que corrompen els paràmetres clàssics o que la trivialitat n'és un dels trets característics. Simplement hi ha afegit que això tampoc no és tan greu.
El llast neoclàssic explica que un dels representants més il·lustres de la nouvelle critique consideri el Barroc com un cas singular d’una poètica que es basa en una retòrica. El Barroc es converteix així en una opció exclusivament estètica, que, des d’un punt de vista teòric no pretén aportar res que no hagués estat formulat ja al Renaixement, i una opció estètica titllada d’anticlassicista, com si l’única interpretació possible de la literatura clàssica fos la que el Renaixement i la Il·lustració van formular.
Evidentment la fastuosa ornamentació (des de les anàfores, epífores, perífrasis i hipèrboles fins a les columnes salomòniques), les antítesis violentes, la asimetria, la fantasia desbordant o la fusió de gèneres són trets estilístics que caracteritzen el Barroc. Ara bé, ¿és només el plaer de la paradoxa el que identifica un text com a Barroc? ¿o la paradoxa és el mitjà per expressar la impossibilitat d’assolir un coneixement sòlid i és aquest element epistemològic el que genera la paradoxa i identifica el Barroc? ¿I la asimetria i les associacions insòlites apareixen només per meravellar-nos amb el plaer d’una troballa inesperada? ¿O la asimetria té alguna cosa a veure amb el concepte d’inestabilitat de l’ésser humà i aleshores la seva plasmació ja no és una trivialitat?
El projecte d’investigació Mimesi, que organitza aquest col·loqui, s’inclina decididament per la segona opció, seguint les bases metodològiques de Küpper i Ansaldi, que estableixen el canvi epistemològic que introdueix el Barroc. L'objectiu del projecte és plantejar quina plasmació tenen les episteme del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració en el pensament literari i en la literatura de creació. Aquesta metodologia ens permet definir l’època des dels paràmetres que la pròpia època formula, a partir de la manera com les poètiques i les retòriques codifiquen els conceptes clau sobre la creació literària, l’autor, els efectes de la literatura o la tipologia de gèneres.
L’aplicació d’aquests paràmetres a la poètica i a la retòrica barroques té conseqüències rellevants, perquè l’argumentació dels escrits teòrics del barroc contrasta extraordinàriament amb els tòpics que des de la Il·lustració s’han anat difonent. Per exemple, l’anticlassicisme barroc deixa de tenir sentit quan les poètiques barroques remeten constantment als textos clàssics com a fonament o coartada per a les seves especulacions. Que Guarini fonamenti un gènere nou com la tragicomèdia en una interpretació molt agosarada de les observacions teòriques d’Aristòtil i d’Hermògenes o en peces dramàtiques com l’Amfitrió de Plaute és indicatiu del classicisme barroc, que repensa i utilitza creativament les fonts clàssiques, però que no se’n situa ni en contra ni al marge.
L’emblema que anuncia aquest col·loqui, el gravat d’Il cannocchiale aristotelico, de Tesauro, amb Aristòtil sostenint i guiant una ullera de llarga vista, il cannocchiale, amb què la poesia inspecciona les taques en un cos sublim, segons la cita horaciana del peu, és un símptoma més d’aquest classicisme, que en el cas de Tesauro no es limita a una imatge enginyosa col·locada al frontispici del volum. Tota la retòrica de Tesauro codifica el sentit que cal atribuir a l’enginy i a l’ús barroc de les figures retòriques a partir de fonts clàssiques. Que per Tesauro l’antítesi sigui «un harmonia nascente della contrarietà de’ membretti» impedeix associar-la als «afectados delirios revestidos con inauditas frases» de què parlava Mayans.
L’objecte d’anàlisi del projecte d’investigació Mimesi són les poètiques i retòriques produïdes a l’àmbit lingüístic català. Hem elaborat una base de dades on-line, en aquest moment amb un centenar de textos ja analitzats, i estem treballant en una biblioteca digital de poètiques, en tres antologies epocals i en un volum de síntesi, que ens han de permetre establir la dinàmica històrica i epocal dels textos poetològics catalans.
Però és clar que el pensament literari català no es crea ex novo, sinó que assimila i, en alguns casos, adapta creativament els conceptes teòrics elaborats essencialment a les poètiques italianes, franceses i castellanes, que al seu torn recreen els tractats clàssics. Per això, prèviament, hem de fixar amb rigor aquests models i val a dir que la institució universitària que ens acull té una sòlida i estimulant tradició en l’estudi del pensament literari, des de Milà i Fontanals, Manuel de Montoliu i Francesc Mirabent fins al recentment desaparegut Antoni Vilanova.
Confesso que el que més ha cridat l’atenció del cartell anunciador és el terme epistemològic; tanmateix, el més important per als organitzadors és el dígit que encapçala el títol: volem que aquest sigui el primer d’una llarga sèrie de col·loquis destinats a identificar els conceptes operatius compartits per totes les poètiques europees de l’edat moderna. Iniciem aquest recorregut amb el Barroc perquè a les grans visions panoràmiques de la història de la crítica literària aquesta època encara no hi té assignat cap compartiment: algunes poètiques barroques tenen un lloc modest i col·lateral com a deformació del Renaixement, però sense cap entitat pròpia, i les retòriques del segle XVII solen posar-se en relació més amb la Contrareforma que no amb el Barroc.
M’interessa focalitzar quatre objectius centrals del col·loqui, que són també especialment rellevants per al nostre projecte de recerca:
1. Precisar el sentit de 7 conceptes clau de la poètica barroca: meravella, mimesi, versemblança, agudesa, enginy, barreja d’estils i fusió de gèneres. Es tracta d’analitzar l’ús que fan d’aquests conceptes les poètiques italianes, castellanes, franceses i catalanes; fixar-ne els diversos sentits i, finalment, interrelacionar aquests conceptes i ubicar-los en el sistema teòric del Barroc.
2. Establir el procés evolutiu del pensament literari en el pas del Renaixement al Barroc. Per això donem un especial relleu a tres teòrics paradigmàtics en la introducció del nou model, Tasso, Guarini i Patrizi, i dediquem tres ponències (les d’Anne Duprat, Elisabetta Selmi i Cesc Esteve) a aquest tall epocal.
3. Determinar el grau de convergència entre el discurs teòric i les creacions literàries del Barroc, no perquè les poètiques actuïn com a “preceptives”, un vell i fals tòpic a desterrar, sinó perquè subministren un codi essencial per a la interpretació dels textos literaris, per establir-ne la racionalitat, parafrasejant el títol de la ponència inaugural del professor Hempfer.
4. Contrastar els resultats obtinguts pels diversos projectes d’investigació dirigits pels ponents d’aquest col·loqui, que fins ara hem treballat aïlladament, i intentar a partir d’ara evitar la constel·lació de mètodes, sondejant la possibilitat d’establir paràmetres explicatius comuns.
Per assolir aquests objectius comptem amb un equip veritablement excepcional. Ens honora especialment que el professor Hempfer, de la Freie Universität de Berlín, hagi acceptat inaugurar el col·loqui, perquè el seu mestratge ha condicionat la manera com el nostre projecte de recerca formula els criteris epistemològics d’epocalització, la performativitat o el funcionament dels gèneres literaris.
Poder comptar amb l’absoluta disponibilitat d’italianistes com Klaus W. Hempfer i Elisabetta Selmi, d’hispanistes com Jorge García López i Emilio Blanco, de teòrics de la literatura com Anne Duprat i Cesc Esteve, i de creadors com Eduard Escoffet i Josep Pedrals és un veritable luxe. Descobrir que tots parlem un mateix llenguatge, un plaer immens.
[Josep Solervicens]
