Ateneo de Grandesa sobre eminències cultes, catalana facúndia ab emblemes il·lustrada

El pròleg (fins ara l’única part del llibre estudiada a fons) ofereix una apologia de la llengua i una explicació de l’estil. Ataca els qui censuren i vituperen les obres en la pròpia llengua en lloc de lloar-les i oferir-les als estrangers com a millor mostra de la cultura autòctona. Es lamenta que, per aquest menyspreu, quedin tantes obres manuscrites, sense veure la impremta. Sobre el seu estil, reconeix els seus mestres (Gracián, Lope de Vega), se situa en un àmbit culturalment elevat (lluny del llenguatge vulgar) i explica els mecanismes per redreçar la llengua cap a l’excel·lència (introducció de cultismes i de paraules i estructures d’altres llengües). Però no és només una qüestió de refinament del gust o pura artificiositat: l’ampul·lositat permet superar “la mecànica comprehenció” i penetrar en “la noticiosa intel·ligència”.

Pel que fa al gruix del llibre, no es tracta d’un tractat de poètica o de literatura, sinó més aviat un manual d’excel·lència (universal) escrit tenint en compte l’escenari català, sense dirigir-se únicament a prínceps o reis com fa l’aragonès. Els conceptes i les teories són aplicables, doncs, a tots els àmbits de la vida, inclosa la literatura. A grans trets, reivindica un determinat elitisme, basat en un equilibri entre les pròpies capacitats (“prendas”) i els esforços propis (“empleos”), que faci prevaldre la “remontada intel·ligència” davant de la “mecànica comprensió”, l’heroi o “discret” davant del “populatxo”, l’excel·lència i la meravella davant de la vulgaritat o l’ociositat.