In Bucolica Vergilii interpretatio

Es tracta d’una interpretació de les èglogues de les Bucòliques de Virgili. Destaquen els criteris que fa servir a l’hora d’interpretar els poemes i les idees literàries que apareixen en alguns dels seus comentaris. Al Pròleg, Vives s’identifica amb la tradició de filòsofs comentaristes d’obres literàries, en què destaca la figura d’Aristòtil. El que motiva l’empresa de Vives és el fet de descobrir significats molt més elevats dels que tradicionalment se li havien aplicat al text de Virgili. La seva voluntat és transmetre el sentit al·legòric dels poemes, que veu indubtable en molts dels passatges.

Vives considera bona l’obra de Virgili, perquè té un sentit més profund que el que ofereixen les paraules. El seu objectiu és fer veure aquest sentit ocult als lectors, permetent-los anar més enllà. L’estructura del comentari es divideix en dues parts. En la primera, Vives adapta el poema a un llenguatge més planer, allunyat de l’estil de Virgili, per tal de fer visible el sentit literal del text. Després, hi ha l’explicació al·legòrica de cada passatge, precedida per una interpretació del sentit general del poema. A més, l’autor suggereix que en alguns casos farà una interpretació que Virgili no podria ni imaginar-se. Vives defensa aquesta opció amparant-se, primer, en què molts altres ho han fet abans moltes vegades i que, per tant, no serà inútil per al lector. La idea de Vives és que és més important traslladar un text sent més fidel a l’argument i a l’estil del poema que no a la literalitat del propi text.

Un exemple n'és la interpretació de l’ègloga V: la llegeix com una al·legoria de la ressurrecció de Crist. Segons Vives, a l'ègloga V, Virgili canta la mort i i l'ascensió de Crist junt amb altres versos sibil·lins, que ell aplica a Juli Cèsar, amagat amb el nom pastoril de Dafnis. Dafnis, identificat amb Juli Cèsar, plora la mort de Crist. De fet, al·legòricament, al poema, és tota la Natura la que es condola de la mort de Crist. Vives no justifica la seva lectura al·legòrica, però ja ha avisat que interpretarà el text d’una manera que Virgili no podia ni imaginar-se.

La forma d’aquestes interpretacions no és uniforme, tant pot ser extensa i erudita com un simple aclariment del sentit del vers. En algunes ocasions interpreta els poemes seguint la biografia de l'autor i en d’altres interpreta a partir de les claus de lectura que li proporciona el text o la poètica del mateix autor. Hi ha un exemple en la mateixa ègloga cinquena on utilitza les dues formes d’acostar-se al text per interpretar si el pastor Menalcas s’ha d’identificar amb Virgili o no. Primer explica que no creu que el passatge pugui referir-se a Virgili, perquè li sembla que no va arribar a conèixer a Juli Cèsar, ni tan sols el va veure; Virgili encara era un nen quan el Cèsar va ser assassinat i Ciceró no va veure ni sentir res de Virgili. Per tant, Ciceró no va poder exclamar que Virgili era l’altra gran esperança de Roma, com s’afirma de Menalcas en el poema. Més tard, Vives afirma, referint-se també a la identificació Virgili-Menalcas que no sembla que pugui ser, doncs Virgili no acostumava avantposar un altre personatge al que assumeix. Aquí, per tant, justifica la seva argumentació a través de les claus de lectura que li proporciona el mateix autor.