Defensa de la imitación de Cicerón

Aquest text retòric de Puig i Boscall és, bàsicament, una lloança de les qualitats retòriques de l’obra de Marc Tul•li Ciceró. En aquest sentit, l’establiment de l’orador llatí com a model d’eloqüència retòrica respon a dues qualitats principals que reunia en la seva obra: l’enginy i l’estil. Aquests dos elements van permetre la viabilitat de les diverses operatives retòriques d’una declamació ben feta. En aquest sentit, si bé en l’època contemporània de Ciceró també hi havia oradors excel•lents, el que el diferenciava de la resta fou la seva capacitat de reunir les millors estratègies per assolir l’eloqüència del seu missatge. Així, mentre la resta només podien consolar-se amb emular els models antics, l’autor del De Oratore aconseguí recopilar la millor tradició anterior (Demòstenes, Plató i Sòcrates) i reformular-la en un estil propi. Malgrat l’oposició frontal de diversos autors coetanis seus (principalment, Plaute i Licini), el mètode de mimesi que emprà Ciceró serví de model perquè d’altres adoptessin un mateix estil. Perquè, d’altra banda, és l’estil ciceronià (això és, la reformulació dels preceptes retòrics antics) a què Puig i Boscall invita a observar per poder desatendre les crítiques. Així, l’estil àtic que caracteritzà les declamacions de l’orador llatí fou prou elegant perquè en sorgissin fidels seguidors (Cèsar, Sèneca, Quintil•lià, Sant Jeroni). Aquesta circumstància ha fet possible que el model ciceronià del text ben fet hagi perdurat al llarg de la història. Cal, per tant, tenir en compte l’influx ciceronià a l’hora d’elaborar un bon text eloqüent.