Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura [vol. I (tom I i II) (1782) i vol. II (tom III i IV) (1785)].

En el volum I d’aquesta Història de la Literatura Universal Joan Andrés descriu cronològicament el progrés de les Bones Lletres i de les Ciències des dels seus orígens fins al seu segle (XVIII). El tom I comença amb l’estudi de les cultures anteriors a l’esplendor grec. Tot seguit dedica tres capítols a la cultura grega: analitza els seus orígens, les causes dels seus progressos i la seva situació literària i científica. A continuació estudia la cultura romana i la compara amb la grega. El setè capítol el dedica a la cultura eclesiàstica, i els últims tres són destinats a l’àràb: la situació literària i científica, la seva influència en la restauració d’Europa (comparació entre la cultura àrab i la romana, escolàstica, testimonis a favor de la seva influència, estudis dels espanyols en dominis àrabs, literats que van passar al seu domini, deixebles europeus dels àrabs, etc.) i finalment les invencions que ens han transmès.

El segon tom continua amb l’estudi de la cultura àrab analitzant detalladament la seva influència en la cultura moderna de les Bones Lletres: la diferència dels estudis dels àrabs en Ciències i en Bones Lletres, l’antiguitat de les llengües modernes vulgars (llengua alemanya, anglesa, francesa, espanyola), l’ús de la llengua vulgar en les províncies dominades pels àrabs, estudi de les dues llengües literàries que ell considera generals en aquells segles a Espanya (el castellà i l’àrab), origen de la literatura espanyola, relació dels francesos amb els àrabs i els espanyols, escoles de Toledo, establiment de la llengua vulgar, la música entre els àrabs, la literatura i la llengua provençal, semblança entre la cultura provençal i l’àrab, romanços, novel·les morals, rima de la poesia vulgar presa de l’àrab, tipus de rimes, construcció dels versos, influència de la poesia provençal en la cultura de les altres llengües (en la italiana estudia els imitadors dels provençals: Dante, Petrarca, Boccaccio), comparació entre Petrarca i Jordi de Sant Jordi (“mossèn Jordi”), etc. Abans d’arribar a l’Edat Moderna, Joan Andrés dedica un capítol a l’estudi de la literatura fins a l’arribada dels grecs a Itàlia. Els tres capítols següents són ja específics de cada segle: XVI, XVII i XVIII. L’últim capítol tracta els últims avenços literaris i científics i presenta una pla metodològic per a la investigació.

El volum II és el primer dedicat específicament a l’estudi de les Bones Lletres (estudi que continuarà en els toms IV, V i VI). Cal especificar, però, que els toms que formen aquest segon volum (III i IV) tracten només la literatura i analitzen l’origen, els progressos i l’estat actual. Cada capítol és l’estudi concret d’un gènere literari, que alhora segueix internament una ordenació per èpoques i per països. El tom III consta de tres capítols. En primer lloc dóna una visió general de la literatura: partint dels seus orígens, atribuïts a Àsia i a Egipte, fa un recorregut per la literatura hebraica, la grega clàssica, la llatina, l’aràbiga, la rabínica i la provençal, per arribar a les literatures de l’Europa moderna: la italiana, l’espanyola, la francesa, l’anglesa, l’alemanya, l’holandesa, la polonesa, la septentrional o escalda, la sueca i la russa, literatures que tractarà seguint un ordre cronològic. El segon capítol tracta sobre la poesia èpica de les literatures grega, llatina, celta, italiana, portuguesa, espanyola, holandesa, anglesa, francesa i alemanya, remarcant els autors i les obres més importants d’aquest gènere i recollint els estudis més destacats que s’han fet sobre aquests grans poemes èpics. El tercer capítol estudia la poesia didascàlica feta en grec, en llatí (dins la literatura llatina, italiana i francesa, amb menció d’algun altre autor modern) i en llengües vulgars (en italià, espanyol, francès i anglès). També inclou dins d’aquest capítol l’estudi de la poesia narrativa i de les epístoles.

El tom IV és format per 4 capítols. El primer (cap. IV) estudia la poesia dramàtica, des dels seus possibles orígens remots (la Xina, Mèxic, Perú...) fins als autors del segle XVIII, passant pel teatre grec, l’etrusc i el romà. Analitza els orígens del teatre modern i estudia aquesta modalitat literària en les literatures italiana, espanyola, francesa, anglesa, alemanya, holandesa, danesa, polonesa, sueca i russa. Defineix i estudia els diferents gèneres dramàtics: la comèdia, la tragèdia, l’òpera, la poesia pastoral i altres gèneres menors. Diferencia també les obres escrites en llengües clàssiques de les escrites en llengües vulgars. Parla de la funcionalitat del teatre (l’ús de la religió en la tragèdia i l’amor a la pàtria). El segon capítol (cap. V) tracta de la poesia lírica de les literatures hebraica, oriental, grega, romana, provençal, italiana, espanyola, francesa, anglesa i alemanya. El tercer (cap. VI) contempla altres tipus existents de poesia, com l’ègloga, la sàtira, l’epístola, l’elegia, l’epigrama, les inscripcions, la faula o apòleg i els contes. El quart (cap. VII) tracta sobre els romanços. Comença el seu estudi en la literatura oriental i segueix el seu recorregut a través de les literatures grega i romana. Parla també dels llibres de cavalleries, dels romanços pastorals, dels romanços heroics, de la picaresca, dels romanços morals i de les novel·les, seguint aquest mateix ordre.

El volum III conté la segona part de les bones lletres, és a dir, l’art de l’eloqüència, dividit en forense, didascàlica, dialogal, epistolar, elogis i sagrada; la història, on s’inclou també la geografia, la cronologia i l’antiquària; i finalment la gramàtica, dividida en tècnica, exegètica i crítica. El IV i el V volum corresponen a les ciències naturals: matemàtiques (pures: aritmètica, àlgebra i geometria; mixtes: mecànica, hidrostàtica i nàutica), física (òptica, astronomia, física, química, botànica, història natural, anatomia i medicina) i filosofia (filosofia racional, moral i jurisprudència). Els dos últims volums, VI i VII, corresponen a les ciències eclesiàstiques (teologia; ciència bíblica, dividida en crítica bíblica, hermenèutica bíblica i exegètica), història eclesiàstica i dret canònic.