Vés al contingut

Dissertazione sull’episodio degli amori d’Enea e Didone introdotto da Virgilio nell’Eneide

Joan Andrés i Morell (Planes de la Baronia 1740-Roma 1817) fou un jesuïta il•lustrat. El 1754 va ingressar a la Companyia de Jesús, sent ordenat sacerdot el 1763. Un any després va entrar a formar part del professorat de la Universitat de Gandia com a catedràtic de retòrica i de poesia. Amb l’expulsió de l’ordre el 1767, hagué de fugir a Itàlia, on escriví la major part de les seves obres. L'obra més important és Dell'origine, progressi, e stato attuale d'ogni Letteratura (1782-1799). [Per a més informació biogràfica veure: AULLÓN DE HARO, Pedro. «Estudio preliminar».

    Època
    Il·lustració
    Any
    Tipologia textual
    comentaris a una obra literària

    Funció de l’art poètica i del poeta. Poesia i art. Poesia i història. Poesia , faula i veritat.

    Discurs acadèmic pronunciat a la Reial Academia de Màntua que seria traduït al castellà per Carles Andrés i imprès a Madrid el mateix any. Conté un pròleg de l’editor italià “A qui legge” (3-4), el text del discurs (5-38) l unes “Annotazioni” del mateix Joan Andrés (38-45). Constitueix una apologia del mantuà més il•lustre (Virgili) davant els seus conciutadans, sobre error en la inuentio atribuït al poeta en el tractament de l’episodi de Dido i Eneas, al llibre segon de l’ Eneida. En la primera part del discurs, justifica la llibertat de Virgili, poeta in grazia de divini verbi, al•legant –tot seguint Plató, Ciceró i Plutarc- que la ficció és l’ànima de la poesia, i es planteja el paper dels poetes en la història i quina credibilitat cal atorgar als fets suposadament històrics que refereixen. En aquest sentit, però, afirma que la tradició assenyala els poetes tràgics com a “transgressors” de la història, però no els èpics (cap historiador antic negà a Homer les genealogies històriques). En la segona part, intenta demostrar que Virgili, scripturae doctus i deixeble avantatjat d’Homer, que es caracteritza per la precisió en les dates i la descripció de rituals religiosos, és poc probable que caigués en l’anacronisme. Conclou el discurs proposant una nova cronologia que convertiria en històrica la trobada entre Eneas i la reina Dido.

    Mitjançant l’apologia del poeta mantuà, es parla de la poesia com a art de la paraula, de la missió del poeta i dels límits del gènere, tot valorant les diferències entre la tragedia i l’èpica, aquesta darrera considerada com una font de coneixements universals. El text remet al model aristotèlic en la consideració dels generes tradicionals.

    Attego Filólogo, Banier, Bochart, Ciceró, Festus gramàtic, Gronouius, Heyne, Horaci, Macrobi, Plató, Plutarc, Séneca, Servi, Varró.

    Manuscrits i edicions

    Dissertazione sul’episodio degli amori d’Enea e Didone introdotto da Virgilio nell’Eneide, detta in Mantova, dall’Abate D. Giovanni Andres. In Cesena, MDCCLXXXVIII per gli Eredi Briasini all’Insegna di Pallade. Ocupa les pagines 3-43 d’un volum miscel•lani intitulat “Colección de diversos papeles” de l’autor.*// Disertación en defensa del episodio de Virgilio sobre los amores de Eneas y Dido dicha en italiano por el Abate D. Juan Andrés en la Academia de Ciencias y Buenas Letras de Mantua, y traducida al castellano por D. Carlos Andrés. Madrid: Antonio de Sancha, 1788.//

    Poètiques on-line
    Investigador encarregat