Opúsculos gramático-satíricos del Dr. D. Antonio Puigblanch contra el Dr. D. Joaquín Villanueva escritos en defensa propia, en lo que tambien se tratan materias de interés común

Els Opúsculos gramático-satíricos es divideixen en dos extensos volums. El primer s’enceta amb una llarga introducció en què l’autor manifesta la seva postura davant la publicació de la gramàtica de Villanueva. Per aquest motiu, l’autor mataroní aprofita el seu discurs per raonar breument sobre el caràcter satíric de la seva obra, entre d’altres aspectes. Prenent les paraules de Vicente García de la Huerta, la sàtira fa possible “intimidar a los ignorantes, a los jactanciosos i a los perversos, logrando efectos en la mejora de las costumbres”.

En una segona part d’aquest primer volum desenvolupa pròpiament les observacions de Puigblanch envers l’obra de Villanueva. Ara bé: el seu discurs pren la forma de diàleg entre dos personatges, Dómine Lucas i Dómine Gafas, que posen en comú les seves observacions sobre el text villanoví. En aquest extens diàleg, s’hi tracten un gran nombre de temes amb relació a la llengua espanyola. Però també hi apareixen qüestions sobre la situació política d’Espanya durant l’ocupació napoleònica, la importància de fer desaparèixer el Tribunal de la Santa Inquisició, etc. A partir del que Puigblanch entén per sàtira, el diàleg entre els dos personatges es desenvolupa en el marc de satirització de la gramàtica de Villanueva. En el tou de la conversa, hom aborda la qüestió de la versemblança en la literatura. Puigblanch, sense gaire convicció, segueix la línia clàssica de Ciceró, Plini i Plutarc, encara que dubta sobre els criteris de molts escrits històrics, per ésser redactats per individus amb molt amor propi. Tanmateix, admet que aquest caràcter és l’idoni per a escriure una autobiografia. Però, cal tenir en compte que en les “vidas” conflueixen tan elements de la història com motius dels romanços. Els personatges que caracteritza Puigblanch per a aquest diàleg, i concretament per a les qüestions de la llengua, i d’aquesta manera poder rebatre les solucions gramaticals de Villanueva, esgrimeixen un bon nombre d’autors i obres, des de passatges del Nou Testament fins a autors coetanis (Capmany, per exemple), per il·lustrar les seves intervencions.

En el segon volum, és el mateix Puigblanch —en aquesta ocasió, ja en primera persona— qui dirigeix els seus atacs més mordaços vers la gramàtica de Villanueva. Per al desenvolupament del seu discurs, opta per l’experiència personal i la seva vasta erudició. Per aquest motiu, l’exposició dels seus motius esdevé densa, discontínua i, en algun moment, fins i tot inconnexa amb les línies centrals del llibre. És en aquest segon llibre que apareix el tractament del motiu retòric de la metàfora, la qual representa una comparació entre com a mínim dos elements, però que en cap cas pot violar la llei de la versemblança i la veritat. Ara bé: s’ha de tenir en compte la naturalesa mutable del llenguatge, que pot alterar el pla real de la comparació.

Amb tot, els dos volums dels Opúsculos esdevenen llargues reflexions de caire autobiogràfic, en les quals s’encabeix qualsevol tipus de tema. L’exposició dels motius giren entorn a quatre punts bàsics: la implantació del liberalisme polític a Espanya, el paper del Tribunal de la Inquisició en la història espanyola, la valoració de la filosofia imperant sorgida de la Revolució francesa i, sobretot, les seves particulars observacions sobre la llengua. És d’aquesta manera que Puigblanch deixa impresa la seva vastíssima erudició.