Philosofia moral para la Juventud española

Piquer fa teoria literària clarament adscrita als paràmetres de la Il·lustració.

El concepte de raó és molt important, perquè regeix la correcció de les peces teatrals: "Las comedias donde se hacen acciones torpes o que pueden inducir los ánimos a ellas, no son conformes con la razón". Tota comèdia que segueixi els paràmetres de la raó, és bona. La representació reflecteix la realitat: "en la comedia se pintan tan al vivo y tan sensiblemente los sucesos pasados que parece que los estamos viendo o como si estuviesen presentes, y así mueven más el ánimo de ese modo que con la lectura" (imitatio). Accepta que l'home busqui la diversió i admiri les novetats (delectare), però dins de la correcció que la raó proposa, així com dins de la utilitat i de la transmissió de virtuts (prodesse). 

Piquer fa referència a la poètica del riure, que descriu basant-se en l'ideari clàssic. Les coses ridícules ens fan riure i, sobretot, la deformitat (deformitas). Aquesta deformitat, però, no ha de ser excessiva: "la deformidad sin dolor era la cosa que hacía reir". Si la deformitat és massa gran, pot moure a compassió. Si es barreja amb el vici: "excita en nosotros aborrecimiento". En aquests dos casos no compleix la funció de fer riure. Piquer utilitza el sonet de Quevedo Érase un hombre a una nariz pegado per exemplificar la qüestió. Considera que, en general, el teatre espanyol utilitza la deformitas amb força eficiència. La deformitat pot ser física i també moral. En aquest sentit, Piquer considera que "la deformidad del ánimo que puede causar risa consiste en la ignorancia, como lo advirtió muy bien Platón". Ho exemplifica amb el Quijote i amb el Lazarillo. Reflectir la ignorància dels personatges desperta la comicitat. També existeix un ridícul de les accions i, sobretot, el riure que s'aconsegueix mitjançant la paraula (equívocs, jocs lingüístics, dobles significats). Torna a posar Quevedo com a exemple. La imaginació desbordada i la hipèrbole també provoquen el riure. 

Reflexiona al voltant del concepte de fabula. Per a ell, es tracta "de un discurso en que se proponen cosas posibles y verisimiles, que en la realidad no existen, pero se presentan como existentes para la enseñanza en lo Physico o en lo Moral". Posició clarament il·lustrada. La literatura és ficció, però una ficció que ha de ser didáctica des de la versemblança i des de les normes establertes i que tothom ha de reconèixer com a ficció: "El que inventa una fábula no miente, porque él mismo no cree lo que cuenta, ni intenta que lo crean los demás. Fuera de esto, el que finge una fábula, haciéndolo con reglas de arte, tira a enseñar alguna verdad, y con la semejanza y verisimilitud de la ficción, no solamente la da a entender, sino que la hace provechosa". La imitació de la realitat també ha d'ajusta-se a la versemblança, malgrat sigui una ficció artística. És a dir, malgrat "esté disfrazada". La ironia té "cierta especie de exageración prodigiosa,  quando uno la oye, ya conoce que es increible, y que el que la profiere, no la dice con ánimo de que se crea". 

La finalitat principal de la literatura ha de ser sempre la transmissió de coneixement.