Veritas fucata sive de licentia poetica

La ficció està permesa sempre que sigui honesta i acceptable. Vives ho exposa a través d’un relat: Dió de Prúsia es queixa de l’ambaixador del bàndol contrari, Homer, perquè creu que està modelat i exagerat pel mateix Engany i que, per tant, és inacceptable rebre’l al regne de la Veritat; la figura d’Homer funciona com a paradigma del poeta que crea històries de ficció. La Veritat es nega a rebutjar cap oferta, encara que provingui de l’Engany, mentre sigui honesta i acceptable.

També s’ha d’interpretar en la mateixa línia el fet que l’Engany exigeixi que s’admeti el vestit i el maquillatge que li són propis. Vives defensa que la veritat pot estar maquillada de ficció en una obra literària, mentre aquesta veritat subjacent sigui perceptible i la ficció quedi explicitada. El que és immoral i inacceptable per a l’autor és fer passar per veritat el que no ho és.

Vives destaca la importància que té l’admiració a l’hora de justificar la utilitat de maquillar (ficcionar) la realitat. Homer justifica la utilitat del “maquillatge” (la modificació de la veritat amb objectius estètics), de la següent manera: la veritat es mostra molt més esplèndida quan va disfressada, perquè té un aspecte especial, allunyat de la normalitat, aquest aspecte especial provoca l’admiració en els receptors. El segon argument és el de l’esforç lector. Si el receptor de l’obra accedeix a la realitat a través de la ficció, la veritat es presenta molt més agradable, ja que ha costat un esforç.

Vives tracta la versemblança quan, al text, demana al seu interlocutor que justifiqui com pot ser que Homer parli amb Plató, Llucià i Apuleu. La versemblança exigida per Vives és referencial, té a veure amb la relació entre ficció i realitat: si no pot ser en la vida real, no és versemblant. Aquesta idea de versemblança lliga amb l’objectiu final del text: refermar que sense la veritat, la ficció és immoral.

El que entén per versemblança Vives queda palès en la referència a les Històries Veritables de Llucià, desacreditades al parer de Vives, perquè ni l’autor ni el seu públic les van veure, sentir o creure; és a dir, que la versemblança doxal no és tinguda en compte.

La primera condició que l’Engany imposa per a signar el pacte és que la fama pública, vista com un monstre de molts caps, pugui modelar, compondre, transmetre i maquillar la veritat. Els autors, per tant, mentre parteixin de la veritat, poden recopilar o inventar sense que es vegi cap signe d’immoralitat. Si no en parteixen i simplement inventen, seran considerats més ineptes o mentiders que poetes.

Hi ha un intent de categoritzar en diferents èpoques la producció textual clàssica. El criteri categoritzador és la veritat. La proposta de Vives és que els textos produïts abans de les Olimpíades han de quedar fixats com a verdaders, perquè la tradició i autoritat dels autors és massa forta com per canviar-la; només per aquests textos és lícit mesclar el fals i el verdader sense que predomini la Veritat. A partir de la data d’aquestes Olimpíades, tots els textos han de partir sempre de la Veritat.

En aquest sentit, Vives considera especialment útil la ficció (el maquillatge) en el gènere historiogràfic, perquè afirma que al temps d’Èsquil els escriptors de fets històrics ho transmetien tot de manera confusa i desordenada. El “maquillatge” és útil, per fer més atractius, més clars de cara al lector i més intensos certs passatges de la història. Mentre les màximes pertanyin a la Veritat i la ficció busqui el decòrum, la bellesa i l’entreteniment del lector, l’autor pot ficcionar, “perfilar”, els fets històrics.

La cinquena condició per signar el pacte és que si un autor segueix la moral i és decorós a l’hora d’escriure té llibertat per crear ficció. Fins i tot, si no surt de la línia que marca la moral, pot acostar-se a gèneres com la comèdia, que reflecteix les afeccions humanes, o el diàleg, del qual diu que s’assembla molt a la comèdia.

Una idea que apareix de manera constant al text de Vives és que el “maquillatge” aplicat a la Veritat ha de ser evident als ulls del lector: es podran utilitzar les metàfores que calguin mentre siguin evidents. El límit de l’ús de la ficció el marca la versemblança i el decòrum; si els sobrepassa l’obra serà desagradable i ridícula.

Per Veritat, Vives entén tant la relació referencial entre la realitat empírica i la ficció que l’imita com les màximes o postulats que no poden ser rebatuts, que són certs. El màxim exponent d’aquest segon tipus de Veritat seria la paraula de Déu, que no pot ser negada dins la moral cristiana, i, en menor mesura, els textos historiogràfics que conten episodis històrics certs.