Vés al contingut

Annotations per a entendre alguna cosa de l’arte poetica d’Aristotil

Pere Joan Núñez (València, 1528/1529-1602), nebot de Jeroni Núñez, senyor de Sempere i regent del Consell d'Aragó, va estudiar arts a la Universitat de València (1543-1546) i va ampliar estudis a París (1550) amb Pierre de la Ramée (Petrus Ramus) i Omar Taló. Va ser un dels més prestigiosos professors de retòrica, poètica i gramàtica llatina i grega a les universitats de València, Barcelona i Saragossa. Divulgador de teories retòriques basades en les idees d’Hermògenes i de Dionís d’Halicarnàs.

    Època
    Renaixement
    Any
    Tipologia textual
    comentaris a una poètica

    Tragèdia; Faula (“maranya”); Caràcters; Pensament; Dicció; Estectacle; Magnitud de la faula; compassió i temença; Plaer; Èpica; Comèdia.
     

    Les finalitats interna i externa de la poesia. Comparació de la poesia amb la pintura i amb la història. Els primers versificadors. La primera poesia al·legòrica. La tragèdia: definició, relació amb l’èpica, parts, espècies. La faula tràgica: magnitud, interpretació dels actors, unitat. La comèdia: matèria, història, espècies.

    Apunts presos en català, castellà i llatí. El redactat és inconnex i això fa que costi molt d’entendre alguns passatges.
    La interpretació que fa Núñez del dictat aristotèlic es centra sobretot en examinar la tragèdia i les seves parts i espècies; presta especial atenció a la faula (“maranya”) tràgica, de la qual en comenta, al seu torn, les parts i les variants. La preferència per la tragèdia l’explica el mateix comentarista en establir que la finalitat externa de la poesia és alegrar o plaure i que la tragèdia és l’espècie que més delecta. Considera que Homer hauria estat el pare de la tragèdia.

    Entén que la finalitat interna de la poesia és imitar i que és més important imitar la història (les accions) que no els caràcters.

    Explica que la poesia hauria evolucionat del llenguatge al·legòric dels versos òrfics al llenguatge corrent amb trops que haurien començat a emprar els primers tragediògrafs.

    Distingeix la sàtira grega de la satura dels llatins.

    Núñez fa servir sovint altres obres aristotèliques - Física, Tòpica, Ètica, Retòrica - per aclarir o confirmar el sentit de passatges. També demostra conèixer les opinions d’alguns altres comentaristes de la Poètica com Castelvetro i Vettori.
     

    Manuscrits i edicions

    Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons de Sant Cugat, ms. 69, ff. 127 v – 134 r.// Alcina, Juan Francisco (ed.). “El comentario a la Poética de Aristóteles de Pedro Juan Núñez”, Excerpta Philologica, 1 (1991), p. 19-34*

    Bibliografia específica:
    Poètiques on-line
    Investigador encarregat