Virgili és un escriptor de gran ingeni, segons Vives, perquè és capaç d’explicar la seva erudició, cultura i l’actualitat que afectava a August i el poble romà a través de metàfores pastorals, com requereix el tema que s’ha proposat (poemes bucòlics). La creació d’aquestes metàfores pastorals implica una composició laboriosa, no només depèn del furor poètic. D’aquesta manera s’equivocaven tots aquells enemics de Virgili que deien que tractava temes rústics amb versos poc instruïts. L’autor valencià recorda que de la mateixa manera que moltes regions forestals són província romana, un poema aparentment rústic no té per què ser de registre poc elevat. En la interpretació de la setena ègloga torna a vincular poesia i ingeni: per a la poesia cal una certa disposició d'ingeni. Per tant, sense el furor poètic no hi ha creació, però sense una composició laboriosa tampoc.
Vives, en la interpretació de la segona ègloga, identifica el furor poètic amb la demència i conclou que no serveix per res, perquè el poeta enfuriat ho deixa tot a mitges, incapaç d’acaba-ho. Per tant, per tal d'acabar el que la “creació enfuriada” ha començat cal la "composició laboriosa". No contraposa els dos conceptes, sinó que els fa complementaris.
Pel que fa a la qüestió del plagi, Vives considera que un poeta posterior a un altre no té per què ser inferior, la glòria d’un poeta es mesura pel seu ingeni. Si Virgili tracta el mateix tema que un poeta anterior i el guanya en qualitat i ingeni, és ell el que s’ha de quedar amb la fama i la glòria. S’han de llegir els poemes com si fossin contemporanis. Són els ignorants, com apunta Horaci, els que jutgen el mèrit pel temps que ha transcorregut. Després, Vives insisteix en la legitimitat d’imitar un poeta. Diu de l’Eneida i les Bucòliques que, per a la primera, va imitar Homer i, per a la segona, Teòcrit, i va superar-los Virgili en ingeni.
La seva concepció de la literatura és plenament renaixentista, així queda palès quan critica tots aquells que pensen que la missió de les muses queda limitada a versos i cançons quan en realitat la seva missió és atorgar al poeta el coneixement de les coses divines i humanes. Queden lligats, per tant, els conceptes d’erudició i eloqüència. Com a exemple d’aquesta concepció de l’art poètica, Vives fa prevaldre Silè a Febus i Orfeu, perquè el primer té més ciència i erudició de la natura que els altres dos. Només aquells que són virtuosos podran estar posseïts per les muses i accedir al coneixement diví. Els poetes que no són virtuosos, en canvi, les deformen, deshonoren i les tracten de tal manera que les exposen a la mofa de la plebs. Per tant, la bona poesia s’aconsegueix a través d’esforç i virtut.
L’ègloga vuitena la protagonitzen dos pastors, un s’enfada perquè l’alabança i l’honor sempre els rep qui no ho mereix i l’altre s’adona que només aconseguirà aquesta fama amb males arts, habilitat i astúcia. L'opinió de Vives és que la fama és una temerària arma popular: no hi ha res més voluble que les alabances ni de més absurd. L’escriptor elevat, per tant, no ha d’aspirar a la fama pública, sinó a rebre el favor de les muses i a la qualitat de l’obra que composa.
