Publicà el sermó en contra de les comèdies després d'haver-lo pronunciat a Osca el primer de gener de 1629. Està estructurat en 5 apartats, que van seguits d'un capítol de "Rèpliques" a fi de donar resposta als comentaris contraris que el sermó va suscitar. Més endavant, exposa una sèrie de "Reglas" per tal que les comèdies, ja que existeixen, s'ajustin a allò que hom pot considerar tolerable. Finalment, en un darrer fragment, recull un conjunt de "Pareceres antiguos y modernos" al voltant de la qüestió.
Jaume Albert compara les comèdies amb els sermons religiosos. Aquesta comparació no és nova en el marc de la controvèrsia sobre la conveniència de les representacions, ja que tant els sermons com el teatre tenen en comú la capacitat d'arribar al públic i, per tant, poden servir per adoctrinar el poble o per influenciar-lo negativament. La història, la filosofia, la teologia li donen la raó ja des d'antic. L'argument que el teatre és cosa del dimoni, idea freqüent en els detractors, també apareix.
Els espectacles són perniciosos i no compleixen la funció de transmetre bons costums. Al contrari, l'autor està d'acord amb les idees de Casiodor: "dexa el coraçon vazio de honestidad" i "los pueblos, que quieren más el tiempo para cosas de burlas, que para serias y de provecho".
Els actors són persones pecaminoses, ja des d'antic. Cita Tertulià: "los representantes es la gente más contaminada que el mundo tiene y contaminan la República". Les comèdies diuen mentides: "embustes, festejos [...] mugerzillas livianas enseñadas a solo dar deleyte, son sus palabras y boces y gestos y passos y totos sus miembros y sentidos añagazas y reclamos de sensualidad".
Aquesta situació provocà ja a la Roma antiga l'aparició de la censura: "el miedo obligó a los sabios legisladores a prevenirlo con leyes civiles y canónicas".
Fa referència a les disposicions preses als diferents Concilis eclesiàstics en relació amb les comèdies i els actors. Apareixen prohibicions: que les dones no ballin en públic, que no es disfressin d'home ni tampoc a l'inrevés, que no utilitzin roba religiosa, que no representin vides de sants. Tampoc no és ben vist que es facin posades en escena a monestirs o convents, cementiris i llocs sagrats en general. També apareix la freqüent idea que els dies de festa no són per anar al teatre, sinó per anar a l'Església. Des del punt de vista teològic, apareix la idea de: "ser la comedia la muerte de la gracia, lo qual parece es condenarla por pecado grave". També en el cas dels teòlegs, Jaume Albert s'emmiralla en les autoritats que el poden legitimar. Desqualifica alguns autors que defensen les comèdies més moderades, com el Pare Alonso de Mendoza.
A l'apartat de "Réplicas", respon a quatre arguments.
1. "Que los autores agustinos alegados no tienen fama de teólogos".
2. "Las leyes civiles y canónicas hablan solament de los comediantes y espectaculos antiguos". I ell contraposa: "Por qué no hablan de los modernos, si ellos son los mismos y ellas las mismas?" Per tant, el teatre, tant al passat com al present, presenta la mateixa problemàtica.
3. El tercer argument l'acusa que, com que els religiosos no veuen les comèdies, exageren molt, però que, en realitat, no s'ajusten a la realitat. A més, els defensors addueixen que les comèdies que es representen ja han passat la censura: "el ordinario las aprueba". Aquí Jaume Albert contraargumenta amb una idea també recurrent: les dues cares de la comèdia, text escrit i representació escènica. La censura només aprova un text llegit, però després la posada en escena reinterpreta les paraules amb tot una sèrie d'elements paratextuals que són molt pecaminosos.
4. Els defensors parlen de dos tipos de comèdies: les pecaminoses i les que representen qüestions religioses, vides de sants, etc. Per a ell, aquesta diferenciació és enganyosa, perquè, encara que algunes comèdies siguin més lícites, sempre tenen elements que no ho són, com per exemple els entremesos: "los intermedios lascivos, y de mas adherentes de aquel todo". Per a ell, les representaciones "a lo divino, quales oy se usan, no son sino veneno dissimulado".
A la part del text on parla de les "Reglas", l'autor exposa una normativa per qualificar les comèdies, atès que "quatro fuertes de personas entrevienen diferentemente en las comedias, que son los que las representan, oyen, cooperan y teniendo oficio público las permiten". Distingeix tres tipus de comèdies: "buenas, malas, indiferentes". Les últimes no són bones ni dolentes.
Les bones han de posseir dues condicions: "una que están enteramente limpias de toda malicia moral; otra que tengan rectitud y conformidad con la razón".
Les dolentes són: "Malas son las que contienen malicia, o en si del todo, o en alguna parte, o en alguna o muchas de sus circunstancias, que son personas, puesto, coyuntura, duración, trages, acciones, palabras, modos, instrumentos". Clara referència a les dues parts del teatre: text i representació. Aquestes obres dolentes poden presentar una malícia lleu o greu. L'autor també manifesta que no sempre la comèdia és dolenta en la seva totalitat. En aquests casos, només s'han de prohibir les parts perjudicials, pecaminoses o sacrílegues.
S'empara en Sant Agustí i en Sant Tomàs per exposar tot un seguit d'arguments, sobretot relacionats amb l'Església i el paper que ha de tenir pel que fa al teatre. Era important que el conjunt del clergat estigués d'acord amb allò que havia de transmetre als fidels. Jaume Albert fa referència, diverses vegades, a La Companyia. Per a ell, l'Església ha de jugar un paper important en la tolerància o no de les comèdies. Sempre es mou entre els conceptes del bé i del mal. Les comèdies dolentes mereixen un tracte, les bones o indiferents, un altre. Els eclesiàstics s'han de posar d'acord i també donar regles als governants. Se serveix d'exemples de la vida quotidiana per justificar les regles i les opinions.
La darrera part del sermó correspon a "Pareceres antiguos y modernos", on novament Jaume Albert recopila idees, fragments, històries i opinions que venen d'antic (Tertulià, sant Ciprià, sant Joan Baptista, etc.) per abundar en la qüestió i refermar el caràcter perniciós del teatre. Desqualifica explícitament "las loas, los entremeses, las letrillas, los dichos del simple". És a dir, el teatre popular rep una nefasta consideració. Trobem repetit l'argument que l'obra teatral està constituïda per dues parts ben diferenciades: el text (que, a través de la lectura, pot arribar a ser tolerat i aprovat per la censura) i la representació (que pot canviar amb els elements extraverbals tot el sentit del text i convertir-lo en pecaminós). Per tant, defensa la censura i la prohibició dels elements sacrílegs i dóna tot un seguit de regles que s'haurien de seguir.
En aquest apartat de "Reglas" fa una segona enumeració de tot allò que convé suprimir, és a dir, qualsevol part de l'obra on aparegui, sobretot, la injúria de les coses sagrades i els danys espirituals. El censor ha de vigilar especialment que el pecat no es trobi ni "en el argumento y maraña, en los prólogos y loas, en los actos y jornadas, en las danzas, en las letrillas, en las palabras, en las acciones, en los entremeses, en los trages, en el lugar, en la hora del entrar, estar y salir y en la continuacion de unas con otras". Tot i no fer teoria literària, en aquest fragment Jaume Albert descriu clarament com eren i de quins elements constaven les representacions de comèdies de l'època.
