Vés al contingut

Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català

Agustí Eura (Barcelona 1684 – Orense 1763). Frare de l’orde dels agustins, vinculat a l’Acadèmia de Barcelona, exercí diversos càrrecs eclesiàstics fins que el 1736 fou nomenat bisbe d’Orense. A banda d’alguns textos en prosa i d’un nombre important de sermons, escriu principalment poesia (en castellà, en llatí i bàsicament en català). 

    Època
    Barroc
    Any
    Tipologia textual
    tractat gramatical/apologia de la llengua

    Opuscle que s’inicia amb un breu fragment introductori i que continua estructurat en nou capítols o apartats, encapçalats cadascun per un títol sobre l’aspecte concret que tracta: De l’extensió local de l’idioma català; De l’extensió de l’idioma català en vocables; De l’extensió dels vocables de l’idioma català en síl·labes; De les qualitats de l’idioma català; De la pronunciació de l’idioma català; De l’idioma català en orde a la matèria “circa quam”; De l’origen de l’idioma català; De l’idioma català respecte a l’art de la poesia; Corol·laris de tota l’obra. Cada capítol està dividit en subapartats numerats.

    L’argument bàsic per a la defensa del català és un argument mític: el català queda legitimat per a tots els usos pel fet de procedir directament de Déu, ja que és una de les 72 llengües babèliques amb les quals Déu va castigar els homes per la seva falta de comprensió mútua a l’hora de construir la Torre de Babel. No és un argument nou, sinó que es tracta d’un dels raonaments recurrents de l’època i inherents al gènere. Aquesta idea no vol dir que Eura no conegui perfectament l’origen llatí de la llengua catalana, qüestió que queda clarament explicitada en el text. La resta d’argumentacions que ofereix, encara que elaborades de manera primitiva, són de tipus fonètic, fonològic, etimològic, d’extensió geogràfica. És a dir, bàsicament de caràcter lingüístic (arriba a reflexionar sobre l’arbitrarietat del signe lingüístic). Fa una valoració positiva de l’existència de diccionaris i de sinònims, que considera útils, per exemple per a l’oratòria. Vol deixar clar que el català és una llengua tan apta com el castellà (terme de comparació fonamental) o qualsevol altra per a tots els usos. Amb la finalitat de demostrar-ho, afloren alguns criteris que tindrien relació amb la versemblança, la imitació i la funció persuasiva del llenguatge. Els sons del català reprodueixen perfectament els estats d’ànim i les passions de l’home, “imiten” molt bé la realitat, i per aquest motiu persuadeixen millor que altres llengües.      

    Sant Agustí (De mirabilibus Sacrae Scripturae; De civitate Dei, llibre 19, cap. 7 i llibre 16, cap. 4); Roberto Bellarmino (Institucions de la llengua hebrea); Beyerlinck (Teatro de la vida humana); Cassià (Collationes, 4, cap. 14); Nicolau de Cusa; sant Epifani; Eusebi (De preparatione evangelica, llibre 9, cap. 4 i llibre 10, cap. 2); sant Jeroni (In espistola ad Paulam urbicam); Athanasius Kircher (De turri Babel); Benet Pereira o Pereirus; Plini (Naturalis historiae libri, llibre 3, cap. 1); sant Pròsper (De vocatione gentium, llibre 2, cap. 4); Publi Licini.

    Manuscrits i edicions
    Ms. 1120 de la Biblioteca de Catalunya // Ms. 140 de la Biblioteca del Seminari Diocesà de Girona (fons Antoni Bastero) // Ms. 42 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona // CASACUBERTA, J.M. «Documents per a la història externa de la Llengua Catalana en l’època de la decadència. I: La “Controvèrsia sobre la perfecció de l’Idioma Català” d’Antoni de Bastero», Revista de Catalunya, III (1925), p. 473-484 (edició parcial) // EURA, Agustí. Obra poètica i altres textos. Barcelona: Fundació Pere Coromines – Curial, 2002 [ed. crítica de Pep Valsalobre] *
    Poètiques on-line
    Investigador encarregat