Crítica de reflexión y censura de las censuras. Fantasía apologética y moral

Mateu i Sans inicia el seu pamflet presentant la Universitat de Salamanca, el lloc on serà jutjat Gracián, amb uns paràmetres classicistes: «célebre amfiteatro de Apolo» i «parque más ameno de las musas». Així, ens informa ràpidament de l’òptica i el context, plenament acadèmic, des dels quals es realitzarà l’examen d'El Criticón. Tot seguit, trasllada l’elogi als autors espanyols: «hermosean con eminencia sus escritos de todo género de literatura». En aquest sentit, és molt significativa la presentació de Gracián dins la ficció: no només se’l pot trobar als «barrios de la extravagancia», sinó que, a més, davant del tribunal, envoltat de gent que vol sentir l’examen, «empezó a sudar y gemir, encogerse, turbarse y tragar saliva». Es critica durament la voluntat de Gracián, com a mínim, la del protagonista d'El Criticón, d'immortalitzar-se a través dels seus escrits.

Mateu i Sans afirma que ser aplaudit per la majoria no vol dir ser admès entre els més savis i vendre molts exemplars no significa que tinguin valor. En aquest sentit, reprova les crítiques de Gracián a un autor com Villamediana, perquè «se daba a entender latinizando». Per a Mateu i Sans escriure «latinizando», és a dir, escriure per a un públic selecte, no es pot criticar. El valencià entén la literatura com un producte culte, elevat, a l'abast de pocs.

Don Félix, al segon discurs, on es critica allò que pertany a l’àmbit de les humanitats, parteix de la premissa que s’ha de reprovar tot. Li critica, en primer lloc, que no escrigui en la llengua comú, li qüestiona els aragonesismes en una obra dirigida a totes les gents d’Europa. També defensa, Félix, els errors en la prosòdia: encara que no s’escrigui en vers la poesia s’ha de notar. Una de les crítiques que més es repeteixen durant tot el pamflet és la pretensió de Gracián de criticar-ho tot, Mateu i Sans l’acusa de superb i ambiciós, «si no tienes bastantes noticias del mundo ¿para que emprendes escribir de todo él?»; d’aquesta manera, tenint en compte que l’objectiu d'El Criticón és, precisament, criticar, els seus errors són imperdonables i, per tant, objecte d'una crítica severa justificada.

Els retrets de Mateu i Sans mostren fins a quin punt és conservador el seu punt de vista i també trasllueixen un clar sectarisme; per exemple, es qüestiona l'educació laica d'Andrénio, coprotagonista d'El Criticón o el concepte d'immortalitat. Ara bé, no se li pot negar la capacitat de detectar fonts coetànies a Gracián (Góngora, Quevedo, Boccalini, John Barclay) en acusar-lo de «hurto manifiesto» al quart discurs, la qual cosa demostra la seva erudició i coneixement del context de l'aragonès. En aquest sentit també és interessant veure, en la llista que elabora, quins noms de valencians il·lustres, que pertanyin a l'àmbit de les lletres, cita per tal de defensar-se de les burles al col·lectiu que apareixen a l'obra de Gracián: Lluis Vives, Pere Joan Núnyes, Jaume Falcó i «el monstruoso» Vicent Mariner, Ausiàs March, Jaume Roig, entre d'altres. Pel que fa al «hurto», el problema és «prohijarse ajenos conceptos sin reconocerle a su dueño la gloria». S'hi refereix seguint un exemple de Just Lipsi, no és millor la tela d'aranya per pròpia que «el artificio de la abeja libado en las flores»; l'abella digereix i aplica el nèctar que pren de les flors a la seva mel i és gràcies a aquest procés que no se la pot criticar. En canvi, segons Mateu i Sans, Gracián imita els altres autors «sin pagar feudo a los dueños [...] ni digestión».

Quan es refereix a la divisió de l'obra, «No se condena la división de la obra, lo imperfecto sí, de las partes» fa una comparació amb la pintura, «el escribir es pintar», la qual remet a la imitatio horaciana i al ut pictura poiesis. Així com el pintor «extremado en su arte» quan pinta moltes cares varia els rostres, el principiant les pinta totes igual, sense diversitat. Com, segons Mateu i Sans, fa Gracián en dividir el llibre en tants capítols, tots li semblen iguals.

També trobem crítiques que fan referència al decòrum. Per una banda, personatges que no s'expressen com haurien de fer-ho i, per l'altra, el concepte de barreja de gèneres a El Criticón. Pel que fa als personatges, s'acusa Gracián de no adequar el parlar d'un duc a un comerciant, «Introduces un duque hablando con un mercader y diciendo: Señor mío, éste es un trozo de azabache?; si el mercader le hablara al duque ¿pudiera tratarlo con más respeto?». Pel que fa al concepte de barreja de gèneres, el jurista s'expressa de la següent manera: «la crítica no dicta mezclarse lo obsceno con lo serio, lo burlesco con lo grave, lo soez con lo autorizado». És a dir, a cada gènere el que li pertoca, si escrius obres burlesques «¿para qué mezclaste las materias más graves que se pueden discurrir?». En aquest cas, i també en tota la resta, la manca de ductilitat del crític contrasta estrepitosament amb la creativitat barroca de Gracián.