En explicar l’origen i fer la lloança de la primera poesia, Àngel es fa ressò dels llocs comuns de les laudes: la poesia originària hauria estat inspirada per la divinitat i hauria servit per civilitzar els primers homes, dotar-los de consciència religiosa i ensenyar-los filosofia, moral i lleis. Esmenta les proeses dels primers poetes, Orfeu i Amfió, i assegura que les pregàries i les profecies haurien donat forma i funció a la poesia més antiga. Després d’exposar els dons divins de la poesia i els mèrits i honors dels primers autors, Àngel reporta la llarga polèmica sobre la nació i l’autor que l’hauria inventat i que en mereixeria la glòria: explica les raons que addueixen assiris, egipcis i grecs, per concloure que, si la poesia és un do diví, va haver de ser lliurat als profetes del Déu vertader, és a dir, a autors com Moisès i David.
Per exposar quin ha de ser l’ofici del poeta, Àngel torna a esgrimir, ara amb caràcter modèlic, les formes i funcions de la poesia originària, que hauria servit primer per conèixer l’univers i hauria tingut forma d’oracles, i que hauria incorporat després l’estudi de la naturalesa i la instrucció en agricultura, geografia i història, sabers en filosofia, lleis i costums, l’educació moral i professional i l’art de l’eloqüència. Àngel posa molt d’èmfasi en la funció glorificadora i immortalitzadora de la poesia, sobretot de l’èpica tocant a guerrers il•lustres. Aclareix que el bon poeta ha de dominar l’art retòrica, però que no en té prou amb això, necessita posseir un coneixement més universal: aquest requisit converteix el poeta en un home de lletres superior al retòric. Àngel té interès en dignificar els autors grecs i romans i defensar-los de les acusacions que pugui fer-los l’Església cristiana: argüeix que l’antiga poesia pagana és al•legòrica i que sota dels sentits literals hi amaga una saviesa sagrada i argumenta que si hom examina la vida d’aquests antics poetes sants, veurà que es guiaven per principis d’honradesa, integritat i dedicació a la feina.
En tractar de l’ofici del poeta, de manera explícita o indirecta, Àngel esmenta els gèneres de la lírica, l’èpica, la sàtira, l’elegia, l’epigrama i la tragèdia. L’espècie més important és l’èpica, a jutjar pel valor i les funcions que li atorga el crític, la quantitat de versos que li dedica i el tractament que ret a Virgili i a l’Eneida.
La tercera part s’obre amb un catàleg de poetes grecs molt breu, que comença amb Homer i inclou l’èpic Tirteu, Èupolis, comediògraf, i Cratí, presentat com a autor de sàtires. De seguida fa un salt en el temps per passar a narrar una història de la poesia llatina que s’inicia amb Virgili. En esmentar Horaci, Àngel posa l’accent en les seves odes, i en referir-se a Ovidi, en destaca les Metamorfosis. Anomena també les poetesses Penèlope, Safo i Laodàmia. Interpreta el crític que, després de l’època d’August, la literatura llatina hauria començat a entrar en crisi: fa referència a l’obra èpica del polèmic Lucà i de Sili Itàlic, recorda els epigrames de Marcial i les tragèdies de Sèneca. Després de l’edat d’aquest autor, la crisi s’hauria intensificat a causa de la decadència de l’imperi i de la llengua i de les invasions bàrbares. El llatí s’hauria corromput en entrar en contacte amb les parles dels pobles invasors. Àngel atribueix a Poliziano un paper cabdal en la recuperació del saber i la restitució d’un llatí clàssic; l’alaba com a mestre de poetes, filòleg i curador i divulgador de l’obra de Virgili. La recuperació de les lletres i de la poesia neollatina també hauria degut molt a Ermolao Barbaro, Erasme de Rotterdam, Lorenzo de’ Medici, Nebrija i Pico (se suposa que el gran, atès que Àngel aclareix que no és coetani). Les lloances a Poliziano, més exagerades que les que Àngel dedica als altres humanistes, poden ser un indici del deute intel•lectual que el crític té amb l’obra de l’italià, especialment amb la Nutricia, un poema de 1486 inclòs a les Sylvae o prolusions de Poliziano que també alaba i historia la poesia i que Àngel podia haver fet servir com a model.
La silva es clou amb una recapitulació de les virtuts de la poesia, en especial, de la seva naturalesa divina i la seva capacitat de donar accés al saber i amb una exhortació, a joves i grans, a estudiar-la i a aprendre dels antics poetes grecs i romans.
