Disertación sobre el estado de la poesía vulgar en Cataluña a los principios del siglo octavo de la Era Cristiana

El text de Novell i Borràs cal situar-lo a l’òrbita de la redacció i infructuosa edició que la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona preparava de la Història de Catalunya. Com a responsable de l’elaboració dels capítols històrics compresos en el període entre el 760 i el 800, dins l'àmbit hispànic, el discurs responia a la voluntat de donar a conèixer esdeveniments poc coneguts “para que la historia de Cathaluña que se ha propuesto la Academia pueda irse trabajando con asiduidad y permanencia”. Això demana, per tant, divulgar-los en diverses sessions, de manera que “se repartan dos a doze de los señores que puedan desempeñarlos con menos incomodidad en el discurso de un año” (Junta particular de la RABLB, amb data de 9 de desembre de 1754). Enllaçant amb la tradició renaixentista, el discurs de Novell i Borràs, lluny d’emmarcar-se en la preceptiva poètica o al comentari de poètiques clàssiques, cerca en l’origen primigeni de la poesia les primeres empremtes de la llengua catalana.

D’aquesta manera, atorgant-li un pes específic dins de la tradició poètica europea, el text esdevé una lloança de la llengua catalana, la qual fou la primera de les llengües romàniques a expressar-se literàriament. El discurs històric de Novell i Borràs és hereu de l’obra d’Antonio de Bastero, manual de referència per a l’estudi de la història de la literatura, malgrat que la Crusca Provenzale no fou “nunca bien aplaudida”. D’aquesta manera, rebat les veus italianes que s’alcen per clamar la primacia de la lírica trobadoresca siciliana i dels stilnuovistes (Petrarca) com a mostra primera d’expressió literària en llengua romànica. Textos com el de Novell s’englobarien dins del corrent apologètic de la llengua catalana que, a partir d’ençà, contemporanis com Agustí Eura (Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català↑), Ignasi Ferreres (Apologia de l’idioma cathalà, vindicant-lo de les impostures d’alguns estrangers que lo acusen d’aspre, incult i escàs↑) o, més tard, Joan Pau Ballot (Gramàtica i apologia de la llengua catalana↑) adreçaran en el seus textos.