L’art oratori és observat des de la perspectiva del “bon gust”; així l’home que n’estigui dotat i que, per tant, compongui un bon discurs, serà aquell que defugi l’aridesa de l’estil didàctic, estudii reflexivament els millors models i se serveixi de les arts i ciències modernes per adquirir un coneixement elevat i dotar el discurs de bons arguments. L’adequada formació d’un orador respon a un equilibri, situant-se en la justa mitjania, entre la raó i el sentiment. De les cinc qualitats del talent oratori (saviesa, gust, enginy, imaginació i sentiment) Capmany se centra en la descripció de les que depenen directament de l’enginy i no pas de la tècnica.
Pel que fa a la saviesa, remetent al món clàssic, prescriu en l’orador una síntesi entre forma i contingut, si bé es decanta més aviat pel segon. Quant al gust, principi pròpiament il·lustrat, s’inclina per la tècnica (és a dir, l’hàbit, l’exercici continuat) com a únic recurs per a aprendre a discernir entre el que és bell i el que és defectuós. El bon gust s’identifica amb el sublim i s’explica en negatiu, és a dir, mitjançant contraexemples, els quals, a la vegada, li són útils per criticar la retòrica barroca.
En relació a l’enginy, és interessant observar com l’autor barceloní rebutja les metàfores que assimilen aquest terme a la inspiració o l’entusiasme diví, optant per una solució etimològica que es decanta pels matissos d’invenció i producció. L’escriptor dotat d’enginy és assimilat a l’escriptor sublim. L’enginy no és una categoria definible sinó que és vist com un do que només coneix qui l’ostenta. L’enginy segueix una cadena (que recorda la imatge de la imantació en Plató), de tal manera que, amb la lectura dels bons models, en quedarem impregnats.
La tercera qualitat, la imaginació, és la que apareix més ampliada en la retòrica. L’autor diferencia entre enginy (invenció en el pla de les idees) i imaginació (invenció en matèria d’imatges). D’aquesta manera la imaginació s’entén com la manera que cadascú té de representar-se les coses sensibles i és una facultat que consta de diferents processos: primer, la percepció d’imatges a través dels sentits; segon, una fase de retenció protagonitzada per la memòria i, tercer, una fase de composició, que és pròpiament on actua la imaginació. Tot i que aquesta complexa qualitat oratòria juga un paper important en la confecció d’un discurs, cal no perdre de vista, en paraules de Capmany, que “la imaginació és l’essencial a la poesia, però l’accessori a la retòrica”.
No menys interessant és l’acotament del concepte de sentiment. Primerament, Capmany diferencia sentiment de sensació, entenent el primer com una afecció de l’ànim relativa al subjecte moral i, per tant, a diferència de la segona, desvinculada de qualsevol impressió material. En segon lloc, quant a la durada i l’efecte del sentiment, els presenta en relació a la imaginació: mentre que el sentiment recau en l’emissor i es caracteritza per la profunditat i la constància; la segona, la imaginació, és pròpia dels dos objectes de comunicació, però s’estableix d’una manera més aviat violenta i breu. Parlar amb sentiment implica parlar de la mateixa manera que tothom faria en un determinat cas concret; i apel·la a la universalitat aristotèlica, tan apreciada pels il·lustrats. El sentiment se situa, i aquesta és la gran innovació de Capmany, com l’estendard de les altres qualitats, ja que, a banda de la universalitat, se li associen la simplicitat (enfront de l’artificiositat barroca), el gust delicat (en un escalafó superior al famós bon gust) i l’estil sublim, talents, tots, concedits a una minoria d’homes. Un orador amb enginy esdevé un retòric subtil, lloable, en tant que és capaç de convèncer i de seduir; mentre que un orador amb sentiment és aquell que avança un pas més, és el “veritablement eloqüent”.
Pel que fa a la dicció, absolutament previsible, Capmany es decanta per un discurs pur (que eviti els estrangerismes, els arcaismes i els hipèrbatons), clar (que se centri en la idea principal i arribi al major nombre de receptors possible) i harmònic (que coordini adequadament els mots). És interessant d’observar, pel que fa a la tria de veus facultatives (l’elecció de les paraules adequades a l’art o ciència de la qual tracta el discurs; més o menys, el que coneixem avui dia com a registre especialitzat), com es desplega el programa il·lustrat de transmetre un coneixement universal a través de diccionaris tècnics.
Quant a la definició d’estil proposa que és la manera d’enunciar les idees pròpia de cada escriptor i que el diferencia d’un altre. Estableix tres parells d’opòsits (fluid/dur, concís/difós, clar/obscur), el primer membre dels quals representa el bon gust i, el segon, el mal gust barroc. El que és interessant és la distinció que estableix entre les figures de l’orador, el filòsof i l’historiador, segons l’àmbit en què recau l’accent. Si en el filòsof pesa més la raó (el món de les idees) i en l’historiador les imatges (el món concret), l’orador és aquell en el qual predomina el sentiment, és a dir, algú que transcendeix el món sensible per explicar unes idees a través d’un discurs universal, que apel·li als sentiments de la col·lectivitat.
Capmany estableix set qualitats generals per a qualsevol estil oratori: l’ordre (importància del lloc que ocupen les paraules en un discurs), la claredat (el que s’oposa a l’obscuritat barroca; implica, a la vegada, brevetat), la naturalitat (associada al sublim, no s’ha de confondre amb la senzillesa –discurs irreflexiu- i suposa una condemna dels barroquismes), la facilitat, la varietat (qualitat positiva, però que no cal prendre en excés, d’aquí que adquireixi sentit el símil artístic de preferir l’arquitectura clàssica a la gòtica, i que recordi que tot discurs s’ha de sotmetre a l’ instruir delectant), la precisió (també associada al sublim, opera en el pla del contingut, a diferència de la concisió, que ho fa en el de la forma) i la dignitat (defugir expressions de to baix, popular o massa comú).
Els pensaments, que són els que conformen el cos del discurs (l’eloqüència n’és el vestit), es diferencien en les tipologies següents: els veritables, els extraordinaris, els graciosos, els delicats, els sublims, els grans, els forts, els nous, els variats i els brillants. D’aquestes deu espècies, les que estan més ben tractades a la retòrica són la primera, la cinquena i la sisena.
Els pensaments veritables són descrits com a fidels a la realitat. Capmany, en un fragment que recorda els "purpureos pannus" de l’Art poètica horaciana, considera que cal evitar els pensaments que enlluernen a primera vista però que, un cop examinats de prop, són inconsistents. En el discurs de Capmany s’hi observa una crítica a les idees innates del racionalisme cartesià i una valoració de l’experiència (és a dir, de l’empirisme anglès). Els pensaments veritables són, a més, els que tenen a veure amb la moral, són els que indueixen a qualsevol individu a cometre bones accions, independentment de la classe social a la qual pertanyi. S’hi observa una crítica dura a la noblesa heretada, que recorda l’estil cadalsià.
Els pensaments grans al·ludeixen clarament a la universalitat. Són els pensaments que doten el discurs de profunditat i immortalitat, convertint-lo en una peça que depassa els límits d’espai i temps i, sobretot, que permet ser traduïda a qualsevol idioma. És interessant, en aquest epígraf, observar com Capmany (contemporani a Jovellanos) també comença a introduir una estètica sentimentalista quant a l’actitud de l’espectador vers el paisatge. Els pensaments forts causen també una forta impressió però, a diferència dels anteriors, aquesta prové de temes d’interès que remeten a les circumstàncies concretes i no pas a temes universals. Per últim, són destacables els pensaments variats (aquells que es relacionen amb la imaginació) perquè Capmany inclou tots els exemples en un escenari que respon a un equilibri entre la raó i el sentiment.
Altrament, Capmany distingeix tres gèneres pel que fa a l’estil oratori: l’estil senzill, l’estil sublim i l’estil mitjà o temperat. El primer, l’estil senzill, és apreciat per les seves propietats de claretat, precisió i senzillesa, que l’aparten de l’afectació barroca. És l’estil propi dels passatges narratius. Té per finalitat l’instruir delectant però, en contrapartida, no produeix grans efectes en els receptors. No és un estil fàcil d’encertar perquè fluctua entre el que és noble i el que és baix. El segon, l’estil sublim, és al qual Capmany dedica més espai ja que, després de definir-lo, en diferencia tres subgrups: el sublim d’imatge, el sublim de sentiment i el patètic. L’estil sublim és definit com un estil ric, elevat, enèrgic i que commou els receptors, per tant, és el que constitueix la veritable eloqüència. Un bon discurs ha de barrejar, però, els tres estils, reservant el sublim només per a l’objecte principal. Capmany deixa clar que l’estil sublim remet sobretot a una grandesa de contingut i no de forma; l’essència del sublim no consiteix a dir coses petites amb un estil florit, sinó coses grans amb una expressió simple i natural.
El sublim d’imatge té a veure amb l’admiració i estupor que causen les coses grans, en les quals s’hi inclouen les diverses manifestacions de la naturalesa (en oposició a la debilitat humana) i les obres èpiques (en cap cas les amoroses), apropant-se a l’autoritat aristotèlica. La imatge sublim deu gran part del seu impacte a la brevetat expressiva, una propietat valorada pels il·lustrats. Pel que fa al sublim de sentiment, recau en l’àmbit de la moral, és a dir, té a veure amb la dotació de caràcters forts. Com en el cas anterior, Capmany es val d’exemples que fan referència a l’èpica i no als temes amorosos. Podem dir, parafrasejant Aristòtil, que causa més impacte el dolor d’un heroi (personatge superior) que el d’un home ordinari.
El patètic, en canvi, el relaciona amb un espectacle que corprèn perquè, a la vegada, és capaç de causar llàstima, tendresa i horror. Inclou en aquest apartat un breu tractat de les passions humanes, entre les quals identifica la compassió i la temença aristotèliques. Considera que l’oratòria s’ha de servir de les passions útils per tal de fortificar-les i, a través d’aquestes, eliminar les pernicioses. Però, com a passions útils assenyala la temença (aristotèlica) i l’esperança. Els bons oradors han de saber adequar el text, tenint en compte els possibles factors que influeixen en el receptor, tant personals (edat, sexe, índole, capacitat, interès i classe) com contextuals (gust del segle, preocupacions de la nació, forma de govern), molt en la línia de l’Art poètica d’Horaci.
Per últim, l’estil temperat és definit com una modalitat noble, amena, elegant, que guarda una certa mitjania entre l’estil sublim i el senzill. Una daurada mitjania molt preuada ja que és l’única que admet els adornaments de l’art, la bellesa del gust i les figures retòriques; en definitiva, és l’estil d’aparat, que persuadeix per la forma i la finalitat principal del qual és delectar. Partint de Quintilià, Capmany afirma que el plaer ajuda a persuadir perquè l’oient està disposat a creure que és veritat tot allò que és agradable. Els discursos acadèmics serien una mostra representativa d’aquest estil.
Segons Capmany, l’ús dels recursos retòrics es produeix mitjançant una espècie d’instint que apareix de forma no premeditada, però que és “fill de l’exercici continuat”. La definició de trop s’ajusta al sentit actual. Capmany, a més, ens proporciona un llistat dels efectes d’aquesta figura: desvetllament d’una idea principal a partir d’una d’accessòria, dotació d’energia a les expressions, embelliment del discurs, modificació de les idees desagradables per mitjà de la perífrasi i enriquiment semàntic dels mots. És important que els trops s’emprin de forma natural i sobretot al temps i lloc adequats.
Els trops es divideixen en dos subgrups: els de dicció i els de pensament. Dins de la primera classe Capmany hi inclou la metàfora, la sinècdoque, la metonímia, la metalepsi, l’antonomàsia, l’onomatopeia i la catacresi. I, dins de la segona, l’al·legoria, la ironia, la perífrasi, la hipèrbole i la silepsi. De totes aquestes, la més coneguda és la metàfora que, curiosament, Capmany no la considera com a figura de pensament sinó de dicció (com també fa amb la metonímia). A més, no la defineix en termes de “substitució” sinó de “transposició de sentit”. Les metàfores s’han d’extreure de matèries nobles, no han de ser forçades ni poc conegudes i han de ser adequades al tema del discurs. D’altra banda, la duresa d’una metàfora es pot pal·liar reconvertint-la en una comparació. Les metàfores solen ser particulars de cada idioma. Capmany segueix sempre el mateix esquema per a cada figura: n’aporta la definició i després addueix exemples. Pel que fa als trops de pensament, el més tractat és l’al·legoria, que es divideix en pura i mixta. Només interessa la primera, ja que en deriven tot un seguit d’espècies independents: els proverbis, la paràbola, l’apòleg i l’enigma.
En l’apartat de les figures retòriques distingeix entre les de dicció (desapareixen quan s’altera l’ordre o el nombre de paraules en una frase) i les de sentència (inalterables perquè són universals). Entre les figures de dicció, dedica un espai més extens a la repetició (incloent-hi la conversió, la complexió, la conduplicació, la traducció, la reiteració i la gradació). Entre les figures de sentència, destaca l’espai que dedica a la descripció, a què associa l’estil pintoresc. Per acabar, en apèndix final, tracta la similitud, tres tipus de símils (l'emblema, el símbol i el jeroglífic), la comparació, la disparitat i alguns paral·lels.
