Gramàtica i apologia de la llengua catalana

Si bé el text de Ballot no s’inscriu en cap concepció tipològica de la literatura, ni tampoc en fa cap anàlisi des d’una vessant retòrica, l’obra permet observar la diferenciació que s’estableix entre dos models d’una mateixa llengua: en primer lloc, la modalitat emprada durant el segle daurat de la llengua catalana, el coneixement de la qual s’estengué per la costa mediterrània durant els segles XIII i XIV, que va fer possible el coneixement de la llengua poètica d’Ausiàs March i Jaume Roig; i, en segon lloc, un intent nou de normalització d’una llegua que minva a partir del segle XVI. En aquest sentit, l’edició de textos de Francesc Vicenç Garcia, Josep Romaguera o Ignasi Ferreres, però també la traducció d’algunes peces de Plaute o Terenci, delimita una concepció clara en l’establiment d’un nou model de llengua, i, alhora, un model literari. Ara bé: si és cert que l’autor no afronta directament el tractament de la retòrica de la llengua, la inclusió de peces poètiques en les explicacions gramaticals poden respondre a la voluntat d’il•lustrar una bona dispositio dels elements lingüístics en una bona creació literària. És a dir, el fet que Ballot exemplifiqui l’ús correcte dels elements gramaticals en la formulació de proposicions mitjançant composicions literàries, predisposa una lectura implícita de l’ús retòric de la llengua. D’aquesta manera, és possible veure com l’ús de la llengua catalana en la poesia “quan copiosa és, quan eloqüent”.