Oratorias instituciones latinas-españolas

Pel que fa a la part inicial d'un discurs o narració, l'exordi, Olzina recomana un inici breu i clar. Afirma que les arengues són considerades ridícules i que, per tant, no són una bona estratègia persuasiva. L'Araucana seria un exemple d'un bon exordi. També, seguint amb l'inici, cal evitar que sigui poc original, llarg i allunyat de l'objectiu de la narració, sinó la víctima principal és la versemblança.

Olzina considera que l'estil ha de quedar net del que anomena "manchas indecentes": solecismes i barbarismes, els quals atempten contra la puresa de la llengua. Són considerats barbarismes els estrangerismes, dialectalismes, neologismes o paraules mal formades; per la seva banda, els solecismes són aquelles paraules que contenen errors morfològics o sintàctics.

Entén mudança com "mudança de la voz de una cosa donde es propia a otra donde es peregrina". Si l'ús de la mudança no ve determinat pels tres motius següents s'ha de considerar defectuosa: si no existeix la paraula que es necessita en la llengua pròpia, si significa millor la paraula mudada o si aconsegueix la màxima decència. La figura retòrica per excel·lència, tenint en compte la definició donada, és la metàfora. Olzina considera que la transferència de significat, la mudança, ha d'estar marcada per la semblança entre les dues parts. A més, una bona metàfora no hauria d'estar inflada: les que tendeixen a la magnitud són més pròpies dels poetes que dels oradors. Tampoc no recomana carregar l'oració amb aquesta figura retòrica, ja que el discurs tendiria a l'obscuritat. Quan l'orador continua una metàfora i l'allarga més enllà d'un sol període tenim l'al·legoria. En aquest cas les paraules en la seva pròpia significació tenen en tot moment un altre sentit. Inclou també la ironia dins el grup de figures retòriques, l'entén com una burla on el sentit de les paraules és sempre el contrari; la manera d'identificar-la és a través dels gestos i la pronunciació de l'orador. De la hipèrbole en diu que és un excés sobre la veritat i que sense aquesta figura retòrica la poesia no té ànima, la qual cosa és representativa del valor concedit a l'eloqüència en poesia a l'època. Finalment, es refereix també a la mimesi simplement com una imitació dels sentiments.

Pel que fa als vicis de l'estil, Olzina obre el tema afirmant que per més excel·lent que sigui una oració, si no té un objectiu, un propòsit, manca de la "mayor belleza del Arte" i no mereix l'aplaudiment. Per tant, el discurs sempre ha de conformar-se amb l'assumpte tractat, amb l'orador i amb el receptor. L'autor ho exemplifica de la manera següent: si el que escolta és un príncep, el llenguatge ha de ser greu; si és docte, erudit; si l'oient és un soldat, ple d'empenta; etc.

Els estils defectuosos, segons Olzina, són aquests: inflat, passat, sense substància, el que imita els grans oradors, pueril, fred i humil, destrabat. L'inflat consisteix en un excés de magnitud, més de la que demana el tema del discurs. Conformen aquest tipus d'estil els neologismes, arcaismes i metàfores que no s'ajustin al que ha descrit abans. L'estil passat consisteix, en canvi, en l'augment d'un assumpte de poca consideració, ja sigui a través de sentiments sublimats com de figures retòriques elevades. Aquest estil va ser força utilitzat en alguns textos barrocs com la Gatomàquia, en què precisament la distància entre el tema tractat i l'estil utilitzat és la gràcia del poema i permet transmetre una visió del món determinada. Un altre estil defectuós seria el que no té cap tipus de substància, sense gràcia, on la invenció, la disposició i l'eloqüència no aconsegueixen dotar de color el discurs. El quart estil viciat és aquell que imita (de manera perversa, segons l'autor) els grans oradors: Olzina aposta per la recerca d'un estil personal. El cinquè és el pueril, que consisteix en l'ús de paraules impertinents, digressions i, en general, falta de prudència a l'hora de pronunciar el discurs. El següents estils defectuosos són el fred i l'humil; el primer, tal com diu Olzina, és aquell que està fora de propòsit i el segon és el que es recrea en pensaments vulgars, comuns i rancis. Precisament referint-se a aquest estil, l'autor fa un excursus on denuncia que molts intel·lectuals defensen aquest estil, elogiant-ne la proximitat amb l'estil ciceronià. Finalment, l'últim estil denunciable és aquell en què les paraules estan poc unides, el discurs no forma un tot conjunt, sinó que seria més aviat un amuntegament de paraules, per utilitzar la imatge que fa servir Olzina; anomena a aquest estil "eloqución destrabada de las partículas".