Francesc de Borja estableix dos “estils” de poesia: el líric i l’heroic. L’heroic inclou tres estils específics: l’obra heroica, l’èpica paròdica i l’èpica mixta. Els criteris a partir dels quals Borja estableix els tres subgèneres èpics són l’estil del poema i l’estament dels personatges que hi apareixen. Integren el primer grup, l’obra heroica, els poemes que segueixen l’esperit aristotèlic i mantenen un estil elevat per a un assumpte també elevat. La inclusió de la Gerusaleme liberata de Tasso en aquest grup, al costat d’Homer i de Virgili, és un clar intent d’ennoblir l’obra de Tasso. Integren el segon grup, l’èpica paròdica, aquelles obres que apliquen l’estil sublim a temes humils. L’exponent d’aquesta epopeia paròdica és la Bratacomiomàquia atribuïda a Homer, tot i que en realitat és una obra anònima del temps d’Alexandre Magne. Integren el tercer grup, l’èpica mixta o romanzo, aquelles obres que fusionen personatges de diversos estaments, com La Farsalia de Lucà i l’Orlando il furioso d’Ariosto, i exhibeixen la més gran llibertat creativa. Borja al•ludeix també a les polèmiques que l’Orlando il furioso va generar, «sobre esto hay tanto escrito en sus objeciones y defensas, que es largo de referir».
El grau d’historicitat del poema heroic esdevé un criteri de valoració, no de classificació. Tenint en compte el Tasso teòric, tot i que no és citat explícitament, estableix la superioritat de l’argument històric a l’inventat. Aquest criteri situa el poema heroic per damunt del romanzo. El terme “poesia” sembla designar la literatura en vers de caràcter no dramàtic.
Per Francesc de Borja La Dragontea de Lope és una mostra de la fusió de gèneres pròpia de l’èpica mixta: «según esto, si Virgilio escribió heroico en todo rigor, y Homero parte heroico y parte épico, y Lucano y el Ariosto lo mixto; el autor de este libro en mediano sujeto tomó el estilo de Virgilio, lo heroico; en su dulzura y agrado, lo épico de Homero; en escribir verdad desnuda, el de Lucano; en agradables episodios, lo mixto del Ariosto».
