Vés al contingut

Prólogo a "La Dragontea" de Lope de Vega

Francesc de Borja i d’Aragó-Barreto (1577-1658), V príncep de Squillace i II comte de Mayalde, virrei del Perú de 1614 a 1621 i posteriorment lloctinent general d’Aragó, és autor d’un poema èpic Nápoles recuperada por el rey don Alonso (Saragossa, 1651). Lope de Vega l’esmenta elogiosament al Laurel de Apolo.

    Època
    Barroc
    Any
    Tipologia textual
    comentaris a una obra literària

    teoria dels gèneres; fusió de gèneres; lírica; èpica; epopeia paròdica; èpica mixta; romanzo; orígens de la literatura (Linus, Orfeu); literatura vs. història; ficció; caràcter; estil.

    Francesc de Borja presenta l’argument de La Dragontea, un poema èpic en apologia de la religió cristiana que narra la derrota del vicealmirall Francisco Draque (Francis Drake) a mans de l’alcalde de Nombre de Dios, Diego Suárez de Amaya; elogia Lope de Vega, un autor segons Borja plenament acceptat pel públic, tot i que aleshores només havia publicat l’Arcadia; i, per tal d’inserir La Dragontea en el sistema literari, elabora una teoria dels gèneres, basada fonamentalment en Torquato Tasso.

    Francesc de Borja estableix dos “estils” de poesia: el líric i l’heroic. L’heroic inclou tres estils específics: l’obra heroica, l’èpica paròdica i l’èpica mixta. Els criteris a partir dels quals Borja estableix els tres subgèneres èpics són l’estil del poema i l’estament dels personatges que hi apareixen. Integren el primer grup, l’obra heroica, els poemes que segueixen l’esperit aristotèlic i mantenen un estil elevat per a un assumpte també elevat. La inclusió de la Gerusaleme liberata de Tasso en aquest grup, al costat d’Homer i de Virgili, és un clar intent d’ennoblir l’obra de Tasso. Integren el segon grup, l’èpica paròdica, aquelles obres que apliquen l’estil sublim a temes humils. L’exponent d’aquesta epopeia paròdica és la Bratacomiomàquia atribuïda a Homer, tot i que en realitat és una obra anònima del temps d’Alexandre Magne. Integren el tercer grup, l’èpica mixta o romanzo, aquelles obres que fusionen personatges de diversos estaments, com La Farsalia de Lucà i l’Orlando il furioso d’Ariosto, i exhibeixen la més gran llibertat creativa. Borja al•ludeix també a les polèmiques que l’Orlando il furioso va generar, «sobre esto hay tanto escrito en sus objeciones y defensas, que es largo de referir». 

    El grau d’historicitat del poema heroic esdevé un criteri de valoració, no de classificació. Tenint en compte el Tasso teòric, tot i que no és citat explícitament, estableix la superioritat de l’argument històric a l’inventat. Aquest criteri situa el poema heroic per damunt del romanzo. El terme “poesia” sembla designar la literatura en vers de caràcter no dramàtic.

    Per Francesc de Borja La Dragontea de Lope és una mostra de la fusió de gèneres pròpia de l’èpica mixta: «según esto, si Virgilio escribió heroico en todo rigor, y Homero parte heroico y parte épico, y Lucano y el Ariosto lo mixto; el autor de este libro en mediano sujeto tomó el estilo de Virgilio, lo heroico; en su dulzura y agrado, lo épico de Homero; en escribir verdad desnuda, el de Lucano; en agradables episodios, lo mixto del Ariosto».

    Manuscrits i edicions

    Lope de Vega. La Dragontea. València: Pere Patrici Mey, 1598 // Albert Porqueras Mayo. La teoría poética en el Renacimiento y Manierismo españoles. Barcelona: Puvill Libros, 1989, p. 204-205 // Lope de Vega, La Dragontea. ed. d’Antonio Sánchez Jiménez. Madrid: Ed. Cátedra, 2007, p. 121-124 // Solervicens, Josep. La poètica del Barroc. Textos teòrics catalans. Barcelona: Punctum & Mimesi, col. Poètiques 3, 2012, pp. 227-229

    Bibliografia específica:
    Poètiques on-line
    Investigador encarregat