Teatro histórico-crítico de la elocuencia española

És una antologia de l’oratòria espanyola amb voluntat de fer-ne un cànon de bon gust. No hi ha, pròpiament, idees sobre la literatura. Les qüestions que afecten una obra literària, al marge de la llengua, no són de la seva incumbència («el plan, distribución, método, verdad y utilidad de las mismas obras …no son de mi investigación» 19). Opta per la prosa, i no per la poesia perquè aquesta emmascara la qualitat de l’idioma («La poesía tiene cierta mágica en las imágenes, cierto embeleso en la armonía, cierta ilusión en los adornos, en que las gracias del artificio deslumbran los ojos para cubrir todo lo débil y pequeño. La prosa es severa, mal contentadiza, nada oculta: es una hermosura desnuda a la luz del día y a la vista de todos, porque es el idioma de todos» 5-6)

Propugna, només, la racionalitat i la claredat del discurs. Identifica la correcció d’estil amb el segle XVI i condemna el barroquisme («cuando la ingeniosa audacia de sutilizar pervirtió el arte de decir»,9) i vol evitar les interrupcions que l’erudició o l’ornamentació infringeixen al discurs el qual «a cada instante se corta, se enerva, se enfría, se enturbia o se ahoga con el peso y follaje de textos, autoridades, alusiones e ilustraciones»,22) Els adjectius que identifiquen el discurs de qualitat són vagues: concisió, elegància, claredat, senzillesa, harmonia, energia, gràcia, invenció, puresa, propietat, gravetat o elevació. Considera l’oratòria com una elaboració culta d’un instint natural que, de fet, es dóna en l’ús popular de la llengua.