Vida del doctor Vicent Garcia
Identificació
Època
Barroc
Any
Tipologia textual
biografia
Conceptes clau
cànon; ingeni; furor vs tècnica; subtilesa; perdurabilitat; sàtira; melancolia; laconisme, literatura i coneixement.
Descripció
Biografia de Francesc Vicent Garcia, situada als prolegòmens de L’harmonia del Parnàs, edició prínceps de l’obra poètica del Rector de Vallfogona. L’objectiu del text és canonitzar la poesia del Rector de Vallfogona, recuperant el prestigi perdut del poeta durant pràcticament un segle des de la seva mort. Els paràmetres que fa servir l’autor a l’hora de valorar la figura de Garcia són purament barrocs: el seus trets preeminents són l’ingeni, del qual se’n deriva l’agudesa, i la vida desenganyada a la rectoria de Vallfogona. Per elaborar la biografia, Manuel de Vega fa servir recursos ja superats avui en dia com, per exemple, llegir poemes que són clarament ficcionals en clau biogràfica.
Vega justifica l’esforç que li ha costat reunir les millors i més verídiques notícies de la seva vida així: “puix una centúria de descuït demanava quasi altra centúria de cuidado” (cito sempre a partir de l’edició que apareix a Solervicens, 2012). Aquesta afirmació és valuosa per saber quina consideració tenien els contemporanis de l’obra de Garcia i la generació posterior.
L’autor de la Vida considera Vicent Garcia “príncep de la prosa lírica i còmica”. La imatge que presenta del poeta està molt lluny de la que havia transmès la tradició més vallfogonesca, la de poeta vanal que només du a terme exercicis formals. De fet, és la imatge contrària, com ho demostren els “agudíssims conceptes” que, segons Vega, transmeten els seus poemes. Es refereix, a més, als prejudicis que hi havia a l’època cap a la figura de Vicent Garcia: “fent veure que en lo que als versos de Garcia eren realces havien de tenir lo nom de faltes indignes de la més torpe ignorància”. La deformació efectuada pels erudits contraris a la manera poètica de Garcia transforma les virtuts de la seva poesia en problemes, per ignorància; aquestes crítiques de Vega als erudits constaten els debats literaris de l’època vers un mateix autor. Més tard, també es refereix al fet que després de la mort del rector “parlaven de Garcia amb desemboltura, culpant-lo de defectes enormes, que tots eren una mera impostura”. Els defectes, que no són negats en la seva totalitat (“jo no nego que los grans ingenis no caiguen en errors grans”) es justifiquen de la següent manera: “los defectes en los grans homes estan més exposats a la vista”. És a dir, que com més important és un autor i més llegit, més lectors podran trobar-li defectes.
Segons Manuel de Vega, el gènere de la biografia consisteix precisament no només en donar fama pòstuma al personatge, sinó també en convertir-lo en un model de virtut. Ho posa en pràctica amb Garcia, “alcançà tal nom entre los més erudits de les lletres humanes que lo auguraren per més admirable que imitable” i també “l’exemple de les sues carreres fonc espuela als progressos dels demés poetes”, cosa que demostra la seva vàlua com a model i justifica el fet que se n’imprimeixi la poesia. De fet, la figura de Garcia és comparada a la de poetes clàssics com Virgili o Marcial i poetes castellans del XVII com Góngora, Solís o el mateix Lope de Vega.
En aquesta línia de convertir Garcia en model de virtut, és important també el paper que hi juga la impremta: “l’estampa és l’únic que eternitza la virtut, en la transmissió oral o escrita s’acaba oblidant”. El text no deixa de situar-se als prolegòmens de la primera edició impresa de Garcia i, per tant, és interessant veure com la justifiquen els seus mateixos autors.
S’indica l’origen húmil de Garcia, la qual cosa li atorga més mèrit a la posició aconseguida, “la millor alabança naix del mèrit propi”. Vega ens presenta un Garcia molt actiu de jove i desenganyat en la seva etapa adulta. El biograf dota la personalitat del poeta vell amb tots els elements del Neoestoïcisme, malgrat que els poemes de Garcia no hi remetin de manera tan explícita.
Un dels episodis més famosos de la vida de Garcia que s’expliquen al text és el de la visita del rector a Madrid, on coneix a Lope de Vega. Garcia arriba a Madrid d’incògnit a causa de les seves reticències d’aparèixer a la cort de Felip Quart (està desenganyat: “les entrades a la Cort s’alcancen amb la mentida, la trampa...”) Lope de Vega és presentat com un gran admirador de Garcia i, un cop es troben a la riba d’un riu, l’acaba reconeixent pel seu gran ingeni. És important com el biografista parteix de l’ingeni, reconeixible pel mateix Lope de Vega, com a tret més important de la figura de Garcia; es fan evidents els paràmetres barrocs a través dels quals està elaborant el text.
Aquesta admiració, juntament amb la datació dubtosa d’alguns poemes, implica que les relacions textuals entre els dos poetes provénen de Garcia. Hem de suposar que la relació entre els dos poetes no va ser exactament aquesta, tot i haver-hi una tradició al darrere que l’afirma, sinó que es tracta del mateix procediment pel qual al Renaixement català se situava a Petrarca com a lector de March i de Jordi de Sant Jordi, manipulant les relacions textuals dels poetes.
La vida de Garcia només pot explicar-se a través de la fortuna. És la única manera d’entendre els episodis de dissort del poeta, que no tenen una causa aparent i, per tant, no són explicables per la lògica de la providència divina. L’oposició entre aquestes dues forces és recurrent en la literatura barroca i prové de la medieval. Un bon exemple el trobem en l’obra dramàtica de Fontanella, a la primera escena de Lo desengany, on dos personatges discuteixen sobre aquesta oposició.
La presència constant de Fortuna i la seva valoració negativa en aquesta biografia del rector de Vallfogona podria provenir de la biografia que Giacomo Monti va dedicar a Ludovico Sforza, la qual Manuel de Vega havia traduït uns anys abans. La petjada d’aquesta traducció no només es nota en el tractament de Fortuna, sinó també en l’estructura mateixa del text i, per tant, la vinculació és important.
Segons Manuel de Vega, Vicent Garcia va cremar els textos que no eren prou perfectes: “féu un escrutini de sos escrits i els entregà tots a les flames, no volent que les coses que no tenien una perfecta virtut gosassen d’altra llum”. Documentable o no, l’anècdota és rellevant a nivell simbòlic, ja que Vega equipara Garcia amb autors com Virgili o Marino, que també haurien cremat els seus escrits, a l’hora de valorar-ne l’autoexigència literària. Justifica així la qualitat dels poemes que s’han trasmès i que passen a imprimer-se en l’antologia, als prolegòmens de la qual se situa aquesta biografia.
Anotacions
Manuel de Vega utilitza un topos de la retòrica encomiàstica que assegura que “l’edat tendra és profecia de l’edat varonil”. Els elements profètics que avancen l’edat varonil s’inscriuen perfectament en l’òptica barroca: l’esperit elevat i un ingeni perspicaç. A més, aquests elements tan destacats de Garcia permeten situar-lo en la mateixa línia que Virgili, Ovidi i Marcial, pel que fa a la poesia llatina; Lope, Góngora i Solís, pel que fa a la castellana. D’aquesta manera, associant-lo a aquests poetes, es dota de prestigi la figura del tortosí. En aquesta filiació del poeta amb una tradició literària concreta, traspassa una idea de cànon d’època, en el sentit que es prioritzen uns autors per damunt d’uns altres. L’ús dels clàssics com autoritat és present al llarg de la biografia i perd sentit així el prejudici que considera el Barroc una època anticlassicista.
A la Vida, a l’hora de valorar la poesia de Vicent Garcia, l’autor presenta l’entramat conceptual propi de la poètica barroca. Es considera que la poesia és un do natural que sorgeix de l’ingeni del poeta (el furor és a la base de la producció poètica) i que ha d’estar complementat amb el coneixement de la tècnica, en la línia horaciana: “la poesia requereix la cognició de totes les ciències. No és altre que un do de naturalesa que, no cultivat de l’art, rares vegades sap produir fruits de glòria. No té poca semblança amb la pintura”. Més tard, en la mateixa línia, insistirà en aquest assumpte en afirmar que la poesia castellana: “si antes era apreciable per los conceptes, no era molt plausible per les veus poc sonores, estil no fluido, cadència poc numerosa”. D’aquestes paraules es desprèn l’exigència a la poesia d’un equilibri entre els conceptes i l’harmonia dels versos, entre fons i forma.
És rellevant que Vega consideri que és l’ingeni de Garcia el que li permet articular en la seva poesia “agudíssims conceptes”; és la percepció d’aquest ingeni, la recepció dels conceptes (és a dir, la transmissió de coneixement) el que provoca admiració en el lector, no els artificis formals.
Vega vincula pintura i poesia seguint els postul·lats d’Horaci i Cardano, els quals eren ben coneguts pel rector de Vallfogona, que els havia estudiat. La base d’aquesta vinculació és el caràcter mimètic d’aquestes dues arts.
Del llenguatge de Garcia se’n destaca la correcció gramatical i lèxica (puritas: “la puresa del llenguatge”) i la composició harmònica dels poemes (ornatus: “numerosa cadència”). Aquestes virtuts textuals permeten l’expressió de conceptes elevats i, per tant, acrediten la llengua catalana. Així, Vega prova de respondre al desprestigi que patia la llengua a l’època, a favor del castellà. El català també pot ser utilitzat en un registre elevat: “per sa elevació quasi los perd de vista la més lince intel·ligència”. Altre cop, s’associen a Garcia uns trets que no són els que la tradició més vallfogonesca havia transmès, en aquest sentit relacionat més aviat amb un llenguatge senzill i un registre baix. En un altre moment del text, durant la visita de Felip IV a Barcelona, es pot entreveure un altre cop la consideració de la llengua a través del comentari: “les muses catalanes van fer alarde de sos números burlant l’expectació dels estrangers”. Els poetes catalans van agradar molt als “doctes versats en la composició mètrica de les llengües de major apreci”.
Manuel de Vega matisa en quin sentit es pot qualificar de satírica una part de l’obra poètica de Garcia. El seu objectiu és, a través d’una digressió molt aclaridora, dignificar la sàtira i tornar-la al lloc que mereix, vol superar la “prevenció [del lector de la biografia] davant el mot i el gènere”. És evident, per les paraules de Vega, la mala consideració d’alguns usos d’aquest gènere: “per a que lo vulgo ignorant no s’horroritze ni escandalitze a l’oir lo nom sàtira, dec prevenir-li que l’art de censurar les culpes en escrit, al qual se li dóna lo títol de sàtira, se divideix entre la pura sàtira i lo libelo infamatori”. La mala consideració de la sàtira va lligada a la de Garcia i, per tant, restituir el prestigi del gènere, dignificar-lo, serveix per restituir el del poeta, que el lector entengui bé en quina tradició s’inscriu, “Les sàtires de Garcia eren molt conformes al que permet la llei”. Si no s’entén bé el gènere, els “realces” es converteixen en “faltes indignes”, com ja ha denunciat abans.
La principal diferència entre la sàtira i el “libelo infamatori” és que la primera ha estat sempre permesa i “qualificada amb la llibertat civil”. L’objectiu de la sàtira és ser útil per al lector, que disposi d’un model de virtut a través de la censura dels vicis; en canvi, el libelo té per únic objectiu la difamació d’insults. Ho resumeix bé l’autor: “la sàtira s’inventa per ferir els vicis en l’home. El libelo infamatori per ferir a l’home en los vicis.
L’autor, a més, situa el desengany en la base de la sàtira: la funció d’aquest gènere és desenganyar els seus lectors. El desengany va vinculat a l’adquisició de coneixement sobre la veritat essencial de les coses: “Aquesta breu digressió he volgut fer per a que se desenganyessin los qui sols coneixien a la sàtira per l’escorça” (290).
La conceptualització del desengany que apareix al text és plenament barroca i va molt lligada a la vinculació que el biograf ha creat entre Garcia i el neoestoïcisme. El desengany és identificat amb “una quietud interior” que permet al poeta conèixer les coses en la seva essència. Aquesta quietud és el que permet a Garcia quedar-se a Vallfogona sense més necessitat que connectar amb la natura, a través de la qual adquireix coneixement i s’eleva. El desengany, per tant, va lligat al coneixement, té un sentit positiu: vol dir conèixer l’essència de la realitat, ser més savi.
La Vida articula també una visió canònica de la literatura castellana, on es prioritzen alguns dels poetes barrocs del XVII (com Góngora, Quevedo, Lope de Vega i Vélez de Guevara), la lírica de Garcilaso és considerada, en canvi, un precedent imperfecte, a partir del qual es construeix la lírica barroca: “del fang de les poesies de Garcilaso, així com Virgili les d’Ennio, desenterraven los diamants de més fondo, que labrats amb la dolçura de l’idioma los feien d’inestimable valor i els engastaven en los prodigiosos poemes” (293). En aquest sentit, la poesia del Renaixement es vincula a l’èpica primitiva d’Enni i la poesia barroca a Virgili.
En la part dedicada a la visita del rei a Barcelona, Vega relaciona l’ingeni amb el laconisme. Felip Quart considera diví l’ingeni de Garcia, perquè “amb momentànea brevetat paria multiplicats los prodigis de l’agudesa poètica”. És capaç de fer funcionar l’agudesa amb molta velocitat, gràcies al seu gran ingeni, a l’hora de construir els versos, “els prodigis de l’agudesa poètica” (295). Això s’ha de relacionar amb l’episodi de la trobada del poeta amb Lope de Vega (que, de fet, és l’episodi que il·lustra les paraules del rei i que demostra l’ingeni diví de Garcia), en què gràcies a la resposta espontània i rimada de Garcia, Lope reconeix qui té davant.
S’associa a Garcia la “complexió melancòlica”, pròpia dels poetes i que ve fonamentada per l’ingeni. Vega recull el que asseguren els erudits: un sentiment intens de melancolia provoca el furor poètic només si està causat per l’amor o la ira, que són els únics “afectes interns” que “tenen facultat d’infundir facúnia en los ànimos”. El sentiment de la melancolia té un paper important en el pensament barroc, Giovanni Battista Guarini, al Compendio della poesia tragicomica, postul·la que la tragicomèdia purifica, precisament, la melancolia.
Bibliografia
Manuscrits i edicions
ed. princeps: L'harmonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l'atlant del cel poètic, lo doctor Vicent Garcia. Rafel Figueró: Barcelona, 1703, f. b3r-d2r // ed. facsímil de la princeps publicada per Edicions de la Universitat de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València, 2000 // ed. i comentari a Solervicens, Josep. La poètica del Barroc. Textos teòrics catalans. Barcelona: Punctum & Mimesi, col. Poètiques 3, 2012
Bibliografia específica:
Poètiques on-line
Investigador encarregat