Ressenya a "Llengua & Literatura", núm. 28, p. 130-134

No només homologa la història literària catalana amb les concepcions epocals de les literatures veïnes, com ja s’acostuma a fer des de fa un temps, sinó que aprofita aquesta operació per donar-li una base teòrica més interessant que el contextualisme històric. En primer lloc, la literatura, en aquest volum, és entesa decididament com a fenomen artístic que constitueix un discurs propi. Tanmateix, el volum no es queda confinat dins el món literari català, perquè en compensació obre les mires cap a la situació del fet literari català en el marc de les constel·lacions específicament literàries més amples de cada moment, «europees» en general i, en concret, segons l’època, italianes i franceses, castellanes, i fins i tot, en algun cas comparatiu, angleses i alemanyes. En segon lloc, la «Història blava» pren posició per la claredat i fins contundència amb què els conceptes epocals són concretats. Poques vegades s’ha vist que qualsevol època sigui reconstruïda a través d’una sèrie de trets tan nítidament identificables com ho fan els capítols 1 (Renaixement), 7 (Barroc) i 13 (Illustració), respectivament, i on cada subcapítol aporta exactament un tret epocal. Més enllà de les nodrides definicions epocals, el volum presenta altres novetats destacables: entre els gèneres literaris, s’hi troben capítols dedicats al diàleg literari, d’altres per al poema èpic i el poema heroicoburlesc de cada època, o per a la metaficció. Entre les novetats d’autors, cal assenyalar el poeta barroc Antoni Massanés, autor d’una desena de poemes gens menyspreables i de qui fins ara només se n’havia editat parcialment un. És coetani de Vicent Garcia, se situa als orígens del Barroc català i escriu textos que fan l’efecte de ser qualitativament consistents i incipientment barrocs. En el terreny de recuperar per a la ficció textos tradicionalment considerats «relacions de successos» hi ha, en el capítol de narrativa barroca, l’operació de Mathias Ledroit de llegir en clau de ficció publicacions de canya i cordill del segle Xvii sovint considerades «veritat». Un dels textos que més explora són les Insídies enemigues, desengany de benafectes (1647), atribuïdes a Josep Bonaventura, que es van publicar com a plec solt el 1647 i que no s’han tornat a editar. No exactament inèdits, però potenciats, són textos com les Estilades i amoroses lletres, anònimes, al Renaixement, o l’obra poètica de Josep Blanc i l’Ateneo de grandesa de Josep Romaguera al Barroc. En qualsevol cas, destaca la carrera fulminant d’un Francesc Fontanella que, des d’un lloc marginal en la història de Riquer/Comas/Molas, s’ha catapultat a ser l’autor emblemàtic d’un Barroc fet de complexes metaficcions com només una història de la literatura post-postmoderna les sap apreciar. Aquestes tries ens porten al tercer i últim punt en què el volum de l’equip Solervicens pren posició: sens dubte, en haver optat per una selecció dels autors amb criteri de qualitat literària.