El 18 de gener, Veronica Orazi, professora de la Università degli Studi di Torino, va exposar a la sessió La Crònica di Muntaner: tradizione manoscritta e filiazione dei testimoni els resultats de la col·lació (a punt de ser culminada) dels testimonis d’aquesta obra. 

Els testimonis són vuit, els tres darrers dels quals són fragments: a) el ms. 1803 de la Biblioteca Nacional de Madrid (§§ 1-298, l’únic que transmet el text complet), datat l’any 1342; b) el ms. 4 de la Biblioteca de Catalunya (§§ 146-298) datat el 1353; c) el ms. K.I.6 de la Biblioteca del Monasterio de El 

Escorial (§§ 1-285), que presenta dues parts diferenciades: la primera, fins al capítol 221, és obra d’una o diverses mans del s. XIV (probablement transcrita a l’entorn del 1330-1340, per tant, proper al ms. 1803), mentre que la resta correspon a un copista del s. XVII; d) el ms. Ventimigliano 94, de la Biblioteca Universitària de Catània (§§ 1-279), transcrit entre els s. XIV i XV; e) el ms. 759 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (§§ 119-298), datat pels estudiosos entre la fi del s. XIV i l’inici del s. XV, que presenta una interpolació entre els capítols 273 i 274 absent a la resta de testimonis; f) el ms. 74 de la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona (§§ 293-298), del s. XV; g) el ms. 212 de la Biblioteca General i Històrica de València (§§ 293-297), de la segona meitat del s. XV i h) el ms. 67 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (§§ 271-280, 284-290), de la segona meitat del s. XV, que reelabora els capítols 271-276 a través d’altres fonts historiogràfiques, com la Crònica de Pere el Cerimoniós. A més dels testimonis enumerats, Orazi ha tingut en compte dos fonts més per a la col·lació: el ms. 487 de la BC (Llibre de les nobleses dels reis de Francesc de Barcelona, de mitjan s. XV, que transcriu i/o reelabora amb un to objectiu passatges de la segona meitat de la Crònica, del capítol 146 al 298; de manera que depenent del fragment forma part de la tradició directa o indirecta del text) i les edicions princeps de València 1158 i de Barcelona 1562. 

Orazi confrontà les noves dades que emergeixen de la col·lació completa dels testimonis amb les aportacions que l’han precedit, entre les quals cal destacar Milà i Fontanals (1880), Nicolau d’Olwer (1936) i Perugi (1975). L’stemma bífid que Orazi proposa confirma l’existència d’un arquetip comú a tota la tradició, un dels subarquetips del qual seria l’antecedent de 1803 i de 94, que fins ara s’havien presentat en branques diferents. A més, aclareix que el focus d’irradiació de la contaminació dels testimonis és un col·lector de variants que afecta el text de 1803 (testimoni de base de les edicions existents), 759 (que es comporta de manera passiva, mantenint les lliçons alternatives del model) i els testimonis pertanyents a branques inferiors de l’stemma (487 i 67) i K (que de vegades es comporta de manera selectiva). El ms. 1803 és el que presenta més lliçons singulars a causa de la voluntat de millorament del text del copista, que s’ajuda del col·lector de variants per esmentar (no sempre de forma encertada) el text. Quant a la interpolació (potser d’autor) de 759, podria tractar-se d’una glossa al marge del manuscrit del col·lector de variants. 

Tot sembla indicar, per tant, que el testimoni de base per a una nova edició de la Crònica de Muntaner hauria de ser el ms. 94 que, pel fet de no reportar els darrers capítols, s’hauria de completar amb 4 i 749, manuscrit que cal recordar que recull les lliçons alternatives del col·lector de variants.