Esteu aquí

Les balades franceses del ms. Vega-Aguiló 

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 3 desembre, 2013 - 19:30
Programa: 

El dia 3 de desembre de 2013 Marta Marfany, professora a la Universitat Pompeu Fabra, va presentar la ponència titulada Les balades franceses del ms. Vega-Aguiló. La ponent va sintetitzar alguns dels resultats obtinguts en l’estudi de les poesies franceses del manuscrit Vega-Aguiló, que actualment desenvolupa en el marc del projecte de recerca “The Last Song of the Troubadours”, dirigit per la Dra. Anna Alberni. Aquest projecte, en el qual col·laboren diversos investigadors de l’àmbit internacional, té com un dels objectius principals l’edició i l’estudi d’un corpus de lírica occitanocatalana procedent del cançoner Vega-Aguiló (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, mss. 7-8 [VeAg]). Marta Marfany prepara l’estudi i l’edició crítica de la secció de poemes francesos del cançoner. 

A la primera part de la ponència, va presentar la tradició textual dels poemes francesos copiats als folis 147r – 176r del ms. VeAg: tres manuscrits (A, F, Penn) amb més de deu poemes (les “Cinq balades ensuivans” i alguns dels poemes de Grandson), un manuscrit amb quatre poemes de Grandson (K), onze manuscrits amb un sol poema de VeAg, quatre manuscrits amb el poema 16 “Pater noster qui es ben sage” i quatre poemes que només es troben al VeAg. Amadeu Pagès, a La poésie française en Catalogne du XIIIe siècle à la fin du XIVe (1936), ja va editar els poemes francesos del VeAg i recentment l’editorial parisenca Champion ha publicat l’edició crítica de la poesia d’Oton de Grandson (que té en compte tots els testimonis manuscrits coneguts). Ara bé, la recerca de Marfany a partir del VeAg i de tots els altres testimonis dels textos aporta algunes novetats que modifiquen i amplien dades de les edicions anteriors sobre els poemes. La ponent va mostrar com estan organitzats els poemes de la secció i va explicar quines informacions se’n poden extreure pel que fa a la identificació dels textos i dels seus autors. En primer lloc, es copien tres poemes breus del Roman de Cardenois (poemes 1-3, f. 147r); a continuació, comença una secció de dotze balades (poemes 4-15, f. 147v-155v), que inclou les anomenades “Cinq balades ensuivans” de Grandson (sense identificació de l’autor) i dues balades amb nom d’autor (el poema 4 amb la identificació “Gleu balada” ―o “Glen” segons Pagès― i el poema 10 amb la identificació “Mossèn Jach[me] [E]scrivà”); després d’aquestes balades, hi ha una còpia del “Pater noster qui es ben sage” (poema 16, f. 155v-159r) i, tot seguit, comença una secció amb set poesies d’Oton de Grandson (poemes 17-23, f. 159v-176r), identificades amb el nom de l’autor. 

Tenint en compte el sistema d’identificació de les poesies i la seva posició respecte d’altres conjunts de balades franceses, Marfany va observar que el més probable és que el compilador del VeAg desconegués l’autoria de les “Cinq balades ensuivans”, altrament les hauria col·locat al final, amb els altres poemes de Grandson. A continuació va presentar hipòtesis per contextualitzar els autors identificats a la primera balada (amb la rúbrica “Glen (o Gleu) balada”, que Pagès havia identificat amb Grandson) i al poema 10 (Jaume Escrivà): en tots dos casos és possible parlar d’autors catalans i, d’acord amb el tema dels poemes i l’endreça, és possible situar els poemes en l’ambient dels certàmens literaris de les corts d’amor, ben determinats pel que fa a la temàtica i a la forma dels poemes. D’acord amb la hipòtesi de Marfany, aquests poemes d’autors catalans són poesies franceses enviades pels autors a les corts franceses d’amor, ben conegudes en terres catalanes com va mostrar Martí de Riquer. Aquesta identificació documental i temàtica dels poemes permet valorar la presència d’aquestes poesies franceses del cançoner Vega-Aguiló: després d’una mostra autònoma de poesies franceses en terres catalanes (entre les quals el compilador inclou cinc balades de Grandson per desconeixement de l’autor), es recullen les poesies d’un dels autors francesos de més prestigi del segle XIV juntament amb Guillaume de Machaut: Oton de Grandson.