Esteu aquí

«Los paratextos dialógicos y su contribución a la poética del diálogo en los siglos XV a XVII»

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dijous, 5 juny, 2008 - 19:30
Programa: 

Ana Vian Herrero, catedràtica de literatura espanyola a la Universidad Complutense i especialista en el diàleg renaixentista, va presentar el 5 de juny una setantena de fragments paratextuals de diàlegs del Renaixement i el Barroc per mostrar-ne les divergències i els punts en comú, a causa de la falta de preceptives sobre el gènere del diàleg, escasses i tardanes: Los paratextos dialógicos y su contribución a la poética del diálogo en los siglos XV a XVII

En general, i sobretot als segles XV i XVI, es tracta de textos en els quals s’intenta definir el gènere, unes definicions vagues i confuses (amb problemes d’etimologia i poques referències a la tradició clàssica) que en definitiva redueixen el diàleg a una disputa entre dues persones. 

Amb tot, Ana Vian va demostrar que les reflexions sobre la “poètica” del diàleg no sempre apareixen en “Poètiques” sistemàtiques i que els fragments paratextuals donen una idea molt clara de com concebien el gènere els propis creadors. Hi ha una clara consciència que el gènere, sovint entès com una manera de posar per escrit una conversa real, també demana una part de ficció, un procés de mimesi en què els interlocutors no reprodueixen, sinó que imiten, una conversa, generalment amb una finalitat pedagògica. Els propis creadors subratllen que el diàleg, a diferència del tractat, té l’avantatge de ser un discurs no continu (amb moments greus i moments lleugers) que permet transmetre doctrines d’una manera agradable, ja que l’argumentació es presenta per mitjà d’un “sabroso cebo” (Fray Francisco Mexía, Diálogo del soldado, 1555), és a dir, a través d’un seguit d’elements literaris. Aquests recursos ficcionals, basats en la versemblança —la creació dels personatges, l‘espai, el to familiar d’una conversa—, també ofereixen l’oportunitat d’impersonalitzar l’autor, el qual pot utilitzar el nom d’una altra autoritat per recollir argumentacions pròpies, que és una manera de prestigiar el discurs, universalitzar un conflicte personal i “decir verdades” (Fray Juan de Pineda, Diálogos familiares de la agricultura cristiana, 1589) sense preocupar-se de la crítica. 

El diàleg, malgrat que amb algunes variants, pot tenir dues estructures diferents: pedagògica i polèmica. La pedagògica es basa en un seguit de preguntes i respostes, sovint entre un mestre, que exposa els seus coneixements, i el seu deixeble, que els accepta; la polèmica, en canvi, recull opinions contradictòries o molt diverses perquè el lector pugui escollir la que consideri més convincent. Sigui com sigui l’estructura, els assumptes debatuts pels interlocutors acostumen a néixer de conflictes o desacords en matèries “de las cuales con razón se puede dudar algo” (Juan de Jarava, Problemas o preguntas problemáticas, 1546), uns dubtes que els autors aprofiten —i aquesta finalitat és consubstancial al gènere— per divulgar coneixements ja assentats.