Esteu aquí

Matèria bíblica medieval en llengua catalana

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 4 juny, 2013 - 19:30
Programa: 

Finalment, el 4 de juny Gemma Avenoza (Universitat de Barcelona) va parlar sobre «La matèria bíblica medieval en llengua catalana». Avenoza col·labora amb l’Instituto Orígenes del Español en el projecte de recerca «Bíblias hispánicas». És autora, entre altres obres, de la part hispànica del volum The New Cambridge History of the Bible, publicat l’any 2012. Actualment, la crítica sobre les traduccions bíbliques al català i al castellà també compta amb el «Corpus Biblicum Catalanicum» i les diverses aportacions de Margherita Morreale, entre les quals convé destacar l’article de 1958 intitulat «Apuntes bibliográficos para la iniciación de las traducciones bíblicas medievales en catalán» de la revista Analecta Sacra Tarraconensia. Amb tot, Avenoza féu notar que mancava una anàlisi de l’estat de conservació dels textos. 

El fet que ens hagin pervingut pocs exemplars medievals de la Bíblia obeeix al context de prohibicions de l’època en l’àmbit religiós hispànic. Així, durant el regnat de Jaume I hi hagué una certa intolerància envers les Bíblies en vulgar, concretament, en occità (relacionades amb els albigesos). Les prohibicions es repeteixen al llarg del temps i al s. XV s’ordenen cremacions de textos bíblics a Castella i a València. Les primeres Bíblies que s’incineren estan escrites en hebreu. Allunyar la Bíblia dels jueus esdevé aleshores una prioritat política. Però, malgrat no disposar de cap inventari que provi que les persones que professaven la religió jueva en posseïen algun exemplar, sí que hi ha testimonis indirectes que es refereixen de forma explícita a l’ús de traduccions bíbliques en vulgar per part d’aquesta comunitat: «e las que heran devotas hellas se tenían en su cámara junta a la sinagoga para que estubiesen e un rrabi que les rrezase en romanze todo lo que en la sinagoga ser raçava en hebrayco» (ANH Inquisición Libro 1325, f. 44v). A més, els grans senyors castellans encarregaven als jueus traduccions de la Bíblia en hebreu; en canvi, els eclesiàstics promovien la Vulgata i les versions que s’hi basaven. Ateses les circumstàncies, en català només s’han conservat les Bíblies que van sortir ràpidament de la península, juntament amb la Bíblia rimada de Sevilla (s. XIV) i els Evangelis del Palau (s. XV), que tingueren una circulació nul·la. Paradoxalment, en l’àmbit castellà la tasca de la Inquisició va ser decisiva perquè se salvessin una quantitat notable de textos bíblics en aquesta llengua. En efecte, amb la voluntat de recollir informació per escriure un llibre d’història, Felip II ordenà aplegar les Bíblies requisades per la Inquisició a El Escorial, tant si havien estat traduïdes del llatí al vulgar com si ho havien estat de l’hebreu. Aquestes obres es podien consultar sempre que es considerés que qui ho havia sol·licitat no perseguia un mal fi. Aquesta decisió política diferencia la sort dels textos bíblics medievals castellans dels catalans. 

Pel que fa a les traduccions medievals catalanes, Gemma Avenoza en distingí tres estadis de producció. En primer lloc, la Bíblia catalana del s. XIII, traduïda per Jaume de Monjuïc per encàrrec d’Alfons III. Aquesta Bíblia, actualment perduda, prové d’una versió francesa de la Vulgata. En segon lloc, la Bíblia del s. XIV, traduïda també per voluntat reial i glossada. En aquest cas, se’n conserven còpies posteriors del s. XV (Peiresc, a la BNP, esp. ms. 2-4; Colbert, a la BNP, esp. ms. 5; Egerton, a la BL, Egerton 1526 i Marmoutier, a la BNP, esp. ms. 486). Tot i que parteix d’una versió llatina, hi ha elements que no hi corresponen. Per al projecte del «Corpus Biblicum Catalanicum» s’ha començat a editar la Bíblia catalana del s. XIV a partir d’una col·lació completa que no només té en compte la Vulgata parisenca, sinó que també la compara amb les versions llatines d’origen llenguadocià. Aquesta operació posa de manifest que determinats fragments de l’obra catalana només s’expliquen si pertany a la mateixa família que les Bíblies occitanes (per ús d’un exemplar de la Bíblia en occità com a base de la traducció o bé a causa d’una font llatina comuna amb aquestes versions). I encara, Pere Casanellas argumenta en un article de l’any 2006 («La influència hebraica en la Bíblia del segle XIV», Revisa Catalana de Teologia, p. 347) que «en dos llocs la versió catalana no s’explica ni per la Vulgata en cap de les variants registrades, ni pel text hebreu, ni tampoc pel text grec dels Setanta i, en canvi, coincideix amb el Targum», el text hebreu que s’utilitzava de suport per traduir la Bíblia. En tercer lloc, la Bíblia del s. XV, de la qual es conserven alguns fragments. Es tracta d’una nova traducció realitzada paraula per paraula que fa que sigui inevitable recórrer al text llatí per llegir-la. L’any 1478 s’imprimeix la Bíblia de València a expenses de Philip de Vizland i cap al 1480 Nicolau Spindeler publica la traducció dels Salms, per a la qual s’havia consultat Joan Roís de Corella, que més endavant en va fer una traducció pròpia (1490). Cal advertir que l’origen d’una traducció bíblica no s’ha de determinar mai a partir dels Salms, que sovint no procedeixen de la mateixa font que la resta del text i que solen partir de la Vulgata. Avenoza clogué la ponència amb un esment a la troballa recent de Pol Junyent d’un passatge dels Salms traduït al català a partir de l’hebreu i conservat com a relligadura d’un lligall. Al debat posterior es comentà la conveniència de revisar els arxius municipals catalans per localitzar fragments bíblics utilitzats per relligar textos.