Anna Maria Villalonga Fernández, becària de tercer cicle al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, prepara actualment la seva tesi doctoral sobre el teatre breu en català de la segona meitat del segle XVIII a la primera del XIX, un gènere popular que va tenir gran èxit i que mantingué activa la dramatúrgia en llengua catalana, malgrat l’intens procés de castellanització que l’assetjava. A la sessió del 18 de desembre de 2007 Villalonga analitza el cicle més complet de sainets que ha trobat fins ara: El “serial” d’en Saldoni i la Margarida: una mostra de la casuística del sainet català. La preponderància del teatre durant aquest segle s’estenia a totes les capes de la societat, des de l’elit il·lustrada fins a les classes populars. Però sens dubte els esforços dels erudits neoclàssics per reformar aquest gènere, que ells consideraven cabdal des d’un punt de vista didàctic i moralitzant, van restar en certa manera insuficients davant de l’esplèndid succés del teatre popular. 

El cicle el constitueixen tretze peces diferents que giren entorn de quatre personatges arquetípics: el marit barrut (en Saldoni), la muller soferta (na Margarida), l’àvia sorda i el rector que lluita per sobreviure. Aquestes obres són versions d’un dels quatre episodis que formen la història completa: el festeig, el casori, la convivència matrimonial i el divorci. La trama es desenvolupa en un context urbà - en moltes versions, explícitament barceloní- i s’insereix dins el costumisme, descrivint la marginalitat i l’esperit de supervivència de les classes més humils i, per tant, tocant en ocasions la vida picaresca. En contraposició amb el teatre neoclàssic, que s’adheria a la prescripció horaciana de la utilitas unida a la delectatio, la finalitat única del teatre de masses no és sinó aconseguir la rialla fàcil del públic. Els recursos més habituals són l’enginy, les frases amb doble sentit, els disbarats, els malentesos, les indirectes sexuals més o menys encobertes per evitar la censura i altres vies recollides en els tractats clàssics com és la turpitudo (l’actuació contra la lògica o la norma establerta) o la deformitas (les discapacitats físiques). No pretén tampoc plantejar cap tipus de crítica social o anticlerical, tot i que apareixen escenes on es fa burla explícita del rector o d’algun aspecte de la societat, sinó només riure’s de situacions quotidianes que el públic podia reconèixer immediatament. Villalonga demostra que ens trobem davant d’un gènere altament codificat i alhora poc elaborat perquè responia a demandes comercials que s’havien de subministrar amb rapidesa. D’aquesta característica en sorgeixen els tres problemes principals que presenta en general l’estudi dels sainets: l’autoria, la datació i el títol. 

L’èxit d’aquest cicle és palès pel gran nombre de reimpressions de les tretze versions arreu del territori català, i per la seva llarga vida sobre els escenaris, que va començar a les acaballes del segle XVIII i ha arribat fins els nostres dies.