El 13 de març Theo Loinaz, doctorand de Filologia Àrab de la Universitat de Barcelona, va presentar la seua recerca sobre l’«Astrologia llega en català durant l’Edat Mitjana». 

Loinaz va recordar que, tot i que avui dia l’astrologia és considerada una pseudociència, a l’Edat Mitjana no es diferenciava de les altres ciències. De fet, el portal Sciencia.cat recull les obres d’astrologia escrites en català o traduïdes en aquesta llengua des de l’època medieval fins al 1550. De la mateixa manera, el BITECA també les inclou a la seua base de dades juntament amb altres textos científics; hi ha un l’estudi recent de Sabaté i Soriano sobre la tipologia dels manuscrits de les obres d’astrologia medieval catalana. Generalment, se segueix una classificació temàtica dels textos (astrologia judiciària, horoscòpia, pronòstics, propietats associades a signes, astrologia mèdica, astrologia màgica...), però Loinaz va proposar una altra agrupació basada en l’especialització de la matèria. En resultarien dos grans categories: l’astrologia matemàtica o tècnica i l’astrologia que Loinaz denomina amb el terme «llega» (Laien-astrologie), caracteritzada per una pèrdua d’especialització tècnica (quant a l’ús de les matemàtiques) i una simplificació dels procediments i dels instruments emprats respecte de l’astrologia tècnica, que utilitzava eines com els astrolabis i les taules per realitzar els horòscops. El desenvolupament de tècniques, menys complexes, per posar l’astrologia a l’abast d’un sector de la societat amb uns recursos econòmics més limitats no és un fenomen estrictament medieval, sinó que ja havia tingut lloc a l’època imperial romana, en què es produí una certa popularització de l’astrologia. 

Loinaz reivindicà l’estudi i la revaloració dels textos d’astrologia llega en català, entre els quals, l’Astrologia de Vic (ms. miscel·lani de l’Arxiu Episcopal de Vic), que conté un tractat astrologicomàntic, un apartat dedicat a «les semblances de fisolomia» i un tractat sobre els dotze signes del zodíac. Es conserva en un manuscrit acèfal, on hi mancaria l’explicació del funcionament del mètode de càlcul utilitzat a la primera part. Aquesta obra és molt pareguda al Llibre de les semblances de tots los hòmens pel que fa a la tipologia, el contingut i la cronologia. Podria ser que compartissin el text llatí de base, juntament amb el manuscrit 1957 de la Biblioteca de Catalunya (f. 5- 10), molt fragmentari; però es tractaria de dos traduccions independents l’una de l’altra, com semblen indicar els formulismes, la fraseologia i els errors diferencials. 

Pel que fa a les fonts del text, en primer lloc, el tractament de l’onomatomància (prediccions formulades a partir de l’associació de nombres als noms i als mots) té arrels pitagòriques. En segon lloc, també és palesa la relació de l’obra amb l’Alchandreana, un corpus en llatí de textos astrològics d’influència arabicoislàmica andalusina, potser traduïts en terres catalanes, que es remunta al segle X. Per tant, és molt primerenc respecte del gran moviment de traduccions de l’àrab al llatí a l’Al-Andalus, que no eclipsen aquest corpus, sinó que durant els segles posteriors (del s. XII al XV) encara n’augmenta més la circulació i fins i tot arriba a la impremta. L’Alchandreana, a diferència d’altres obres, no demana l’ús de taules i instruments especialitzats perquè parteix de simples càlculs numèrics. En tercer lloc, una comparació entre l’Astrologia de Vic i el Benedictum, traduït de l’àrab per un mossàrab jueu de terres catalanes, revela que el manuscrit de Vic prové d’una reelaboració d’aquesta obra que omet les referències que semblen aràbigues, com ara la utilització de les «mansions», de manera que cau en incoherències internes. A més a més, l’Astrologia reporta mots directament en llatí, de manera que el text mitjancer ha d’estar escrit en aquesta llengua (igual que ocorre en el cas del Llibre de les semblances i del ms. 1957 de la Biblioteca de Catalunya). 

Loinaz va explicar la necessitat que els filòlegs editin aquests textos, n’estudiïn la transmissió, la circulació, la tipologia, les fonts, la cronologia i els trets lingüístics, i va destacar la importància que s’escriguin estudis sobre les tècniques d’astrologia que contenen els textos i que s’hi apliquen per completar els estudis existents sobre la vernacularització de la ciència en català a l’Edat Mitjana. Segons Loinaz, aquestes obres no només ofereixen informació sobre la transmissió de coneixements científics a l’època medieval, sinó que també reflecteixen profundament les preocupacions de la gent, segons el tipus de problemes que resolen.