You are here

Bartolomeo Facio e il genere letterario della storiografia contemporanea a fini celebrativi

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 4 October, 2011 - 19:30
Programa: 

El 4 d’octubre la primera sessió del SLIMM del curs 2011-2012 va anar a càrrec de Giancarlo Abbamonte, professor de filologia clàssica de la Università degli studi di Napoli Federico II, i va tractar de «Bartolomeo Facio e il genere letterario della storiografia contemporanea a fini celebrativi». Abbamonte ha dedicat diversos treballs a l’obra de Bartolomeo Facio, humanista i historiador de la cort d’Alfons el Magnànim, i en aquesta ocasió es va centrar en l’explicació de la novetat que va representar el model de literatura historiogràfica creat per Facio, el màxim exponent del qual és el Rerum gestarum Alfonsi regis libri decem (1457). Aquesta novetat va sorgir de la necessitat de celebrar la nova casa reial de Nàpols i va estar emmarcada per la polèmica sobre la concepció de la literatura historiogràfica contemporània que hi va haver entre els dos historiògrafs de la cort del Magnànim a Nàpols, Facio i Lorenzo Valla, i que Facio va fer pública a la Inventive in Laurentium Vallam

El gènere que crea Facio es fonamenta en el model d’historiografia contemporània que suggereix Ciceró en una de les seves cartes, en què considera que la narració ha de concentrar-se en un sol personatge, ha de celebrar la seva fama encara quan és viu i ha de ser embellida i negligir els fets vergonyosos. D’acord amb això, Facio segueix també el model del panegíric a emperadors, i defensa l’ús de la dignitas i la brevitas com a elements de màxima 

importància per la versemblança en la presentació dels actes del personatge. Una comparació sobre l’ús del concepte de clementia principis en tres textos contemporanis (la Oratio panegirica dicta Domino Alfonso d’Angelo de Grassis, la Gesta Ferdinandi regis Aragonae de Lorenzo Valla i el Rerum gestarum Alfonsi regis libri decem de Bartolomeo Facio) va permetre observar l’afinitat del model de Facio respecte dels paràmetres constructius del panegíric i la seva posició crítica respecte del concepte de veritas defensat per Valla. 

Abbamonte va centrar bona part de la seva exposició a mostrar l’ús del concepte de veritas en Valla i en Facio, i la influència d’aquest ús en el model constructiu d’una obra històrica, especialment pel que fa als principis de dignitas i brevitas. A partir del referent de la Invective in Laurentium Vallam i atenent a les fonts de cada model constructiu, va demostrar que Valla defensa la veritat com a principi historiogràfic i proposa un model constructiu basat en la barreja entre la novelle i el gènere historiogràfic que es fonamenta en la precisió narrativa i en la manca de selecció d’arguments o brevitas, cosa que afecta la caracterització moral o dignitas del protagonista. Facio, en canvi, defensa el concepte de versemblança propugnat per Guarino i, d’acord amb el model constructiu del gènere de la historiografia clàssica, considera essencials la brevitas i la dignitas en la descripció del personatge, així com el respecte al llenguatge històric, que Valla negligeix. La proposta de Facio va triomfar com a model d’historiografia contemporània i, a diferència de la de Valla, la seva obra dedicada al rei Alfons ha estat impresa contínuament.