A la primera part, Somnium Vivis, es justifica en clau al·legòrica la capacitat premonitòria dels somnis com a via per a la comprensió i l’anàlisi d’una obra literària: de vegades, el Somni s’intercanvia les sabatilles amb Mercuri i esdevé un missatger de Júpiter. Després, al Senat, Vives presenta una discussió sobre si els somnis veritables provenen dels déus. Un dels punts de vista és que el somni és una manera legítima d’interpretar la literatura. Ara bé, és rellevant que quan Vives troba a Escipió a les cambres del Somni, el romà és incapaç d’explicar-li el que ha somiat, li aconsella que busqui Ciceró, l’intèrpret, que sí que en serà capaç; és a dir, no n’hi ha prou amb somiar i obtenir el coneixement, per transmetre'l s'ha de saber interpretar. Es tracta, de fet, d’un elogi a l’estil de Ciceró, l’aportació del qual, segons Vives va acabar amb la inaccessibilitat dels romans al saber dels grecs: “quae nos effecimus, ne inaudita ignorataque auribus nostri populi essent” (Trad: “My achievements in these fields ended the inaccessibility of this knownledge to the ears of our populace”). En aquesta primera part hi ha elogis a Aristòtil o a Duns Escot.
En aquest sentit de justificació del somni com a via vàlida de coneixement, més endavant, al Prefaci, Vives afirma: “ut si de re aliqua multum vigilans aut cogitarit, aut fuerit locustus, haec ei res quiescenti in mentem veniat, praesensque obversetur” (Trad: “if someone has pondered or conversed a great deal about some matter while awake, it enters his mind and confronts him in his sleep”). També és rellevant que recorda un precedent il·lustre, el de Quint Enni: en un moment en què només pensava i parlava d'Homer, va tenir una visió; es trobava amb l'autor de l'Odissea al Parnàs. “Hocque somnium tale fuit, ut postridie Annales et praeclara illa poemata quae nunc sunt in manibus coeperit scribere” (Trad: “The dream was so powerful that the next day he began to write the Annals and the celebrated poema now in our hands”).
El debat s’ha de posar en relació tant amb El somni d’Escipió de Ciceró com amb el comentari de Vives, presentat també com un somni i, per tant, assumim que Vives hi està a favor. El fet de mostrar un diàleg on hi tenen cabuda les diferents perspectives es pot relacionar amb el poliperspectivisme propi de l’època renaixentista.
Vives presencia un diàleg entre Socràtes i una assemblea formada per Ciceró, Ovidi, Duns Escot, Suisethus, Enzineu i altres que no especifica, però que qualifica d’igual reputació. Es defensa el progrés “intel·lectual”, la superació dels ancestres a través de l’acumulació de saber nou al saber que prové dels avantpassats: “Quae ipsi viderant, legerant, audierant, nonne multi vestrum viderunt, legerunt, audierunt, et plura?” (Trad: “Have many of you not seen, read, and heard all that they have, and more as well?”). Vives imita l’estil dels diàlegs platònics, de manera que a través de la pregunta-resposta Sòcrates va convencent l’assemblea. La connexió de Vives amb el platonisme és molt important i explícita. Es defensa la vessant filosòfica de la producció de Ciceró, responent a aquells que el consideren més gràmatic, argumentant que només tradueix filòsofs grecs de primer ordre. De fet, Vives conscientment presenta la seva Vigilia com una obra platònica i per aquest motiu, per estar concebuda des dels postul·lats de Plató, demana als lectors que no se sorprenguin si alguns fragments s’allunyen de la versemblança que demanava Aristòtil: “ne lector consilium meum ignoret, vel admiretur dici nonnulla platonice quae subtilius ac verisimilius possent ex Aristotelis sententia tractari” (I caution the reader not to mistake my intentions, or to be surprised that some things which could have been handled with more subtlety and verisimilitude on the basis of Aristotle’s opinion are presented in Plato’s way”).
Al prefaci a la Vigilia, Vives, a través de la metàfora de les abelles com a emblema de la creació literària, valora molt positivament que Ciceró hagi incorporat al Somni d’Escipió coneixements molt diversos que provenen de diversos camps: astronomia, geografia, aritmètica, moral, filosofia natural, etc.
Explicita que en la base del seu comentari s’hi troba el de Macrobi, ben conegut i utilitzat a l’època, i és que seria inútil desfer el camí ja fet. Vives avisa que conduirà els comentaris cap al dogma cristià: “paucis tamen locis leviter quaedam ad certiorem deflecto veritatem, hoc est ad relionem nostram” (Trad: “Yet in a few places I slightly redirect certain matters toward more secure truth, that is, toward our religion”). En aquesta línia, demana als lectors que recordin que els que parlen no són cristians, un altre aspecte interpretable en el marc del poliperspectivisme renaixentista.
En contra de la pràctica de molts autors de comentaris, Vives aposta per no tallar el discurs amb contínues referències explícites al text que comenta. Es decanta per integrar el text de Ciceró i els seus comentaris en un tot de ficció, per tal d’aconseguir una obra coherent imita el vocabulari i l’estil del romà. Justifica el tipus de discurs escollit argüint que no vol ser víctima de les crítiques dels filòsofs de la seva època, segons els quals qualsevol comentari tradicional per explicar l’obra d’un autor sempre serà abstrús i, per tant, inútil i, fins i tot, menyspreable. Vives es queixa de la injústicia d’aquests veredictes, però no esmenta cap d’aquests filòsofs: “De qua iudiciorum insolenti iniquitate saepenumero sum conquestus” (“I have often complained about the insolent injustice of such verdicts”). Per altra banda, també ataca aquells que anomena “grammatici nostrae aetatis” (the grammarians of our era”), que, segons Vives, tenen una facultat crítica imparcial: s’aferren a qualsevol error comès per tal d’escriure pàgines i pàgines sobre aquell punt, obviant tota la resta; qualsevol paraula, segueix Vives, que els recordi a un autor antic no és acceptable. Pel valencià, en canvi, l’ús de les autoritats clàssiques està justificat i és legítim.
Malgrat que el comentari recrea el Somni d'Escipió original, Vives manté la concepció cristiana a l'hora de fer determinades glosses. Per exemple, parla de Déu des de la concepció cristiana: és un i totpoderós. Al costat d'aquesta idea hi situa, la divisió de les persones en cos i ànima, citant Plató, i també es refereix reiteradament a la resurrecció de la carn.
Pel que fa a l'explicació de la Via Làctia, aporta dues versions, la mitològica i la científica, tot i que aposta definitivament per la científica: “Non sunt ergo hae quas illi attulerunt tam lactei splendoris causae, sed ea cuius paulo ante memini, quod scilicet densissima sint eo loco minorum agmina stellarum” (Trad: “Therefore none of these explanations for such a milk-like splendor put forward by those authorities has any validity. The true cause is the one I referred to earlier; the ranks of minor stars are densest in that region”).
Vives es refereix a la Glòria, o Fama, veritable com aquella que persegueix la virtut i Déu és el testimoni més escrupolós de tots els actes i intencions del que busca la Glòria. És molt més important que Déu aplaudeixi, per no apartar-se de la virtut, que no que ho faci la humanitat sencera. “Quis igitur futurus sit de te apud homines rumor ipsi viderint, tu neglige: solam virtutem cura, eam tibi praeminum solaciumque tuorum laborum esse cogita [...] Neque est ulla aeque vel compendiaria via vel expedita ad consequendam gloriam semita quam per virtutem” (So pay no attention to your reputation among people generally [...] Look after virtue alone, and remember that she herself is the reward and comfort for your labors [...] And there is no path as short or direct to attaining fame as the path of virtue”).
