Col·loquis

El col·loqui “Vides d’escriptors a l’edat moderna: retòrica, història i poètica” té el propòsit de contribuir a la construcció d’un marc d’interpretació adequat, en termes històrics i teòrics, per entendre les vides d’escriptors a l’edat moderna. La reunió vol servir per ampliar el ventall d’interessos i aprofundir en les anàlisis dels diversos projectes i estudis que, sobretot d’ençà les últimes quatre dècades, s’han ocupat d’examinar les formes i funcions de les vides d’escriptors a les literatures modernes de l’occident europeu.

Tot i la sentència de Roland Barthes sobre “La mort de l’auteur” (Manteia, 1968), la relativització de la seva funció dins del text literari a "Qu'est-ce qu'un auteur?" (1969) de Michel Foucault  i el pes determinant que el post-estructuralisme, l’estètica de la recepció i la desconstrucció han concedit al crític i al lector en el procés de configuració del sentit

Les reflexions teòriques sobre literatura del Renaixement i del Barroc s’han presentat molt sovint com un conjunt de preceptes destinats a subministrar un mètode i unes normes per a la creació literària, de manera que la relació entre teoria i praxis es reduiria a la simple aplicació de conceptes dogmàtics per part d’uns escriptors poc agosarats.

El maig de 2008 inauguràvem el I col·loqui Mimesi i anunciàvem una tríada de col·loquis, que ara, tres anys i mig després, aconseguim culminar. L’objectiu era revisar el sistema teòric que articulen les poètiques del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, fixar el sentit dels conceptes clau, precisar-ne la jerarquia, analitzar-ne l’evolució i, en definitiva, oferir un estat de la qüestió de la investigació sobre aquest àmbit.

Al Renaixement, i més específicament al Renaixement nord-italià, la reflexió sobre literatura assoleix un nivell altíssim de subtilitat i de precisió. El renovat interès per la poètica deriva del descobriment de noves poètiques clàssiques, de la millor aproximació a les poètiques ja conegudes (o no del tot desconegudes), d’una major difusió i una més rigorosa interpretació de tots aquests materials, i del nou lloc que ocupa la disciplina als studia humanitatis, sigui com a matèria independent, sigui com a introducció a la poesia o com a colofó a la retòrica i a la gramàtica.
 

El Barroc ha estat durant molt temps el paradigma de l’alteritat: va ser etiquetat, analitzat i valorat pels que l’entenien com el contrari del que ells eren, des d’una opció estètica radicalment oposada, la neoclàssica. I, tot i que avui ja no assumim aquesta valoració, hem de ser conscients que el procés de recuperació del Barroc iniciat al segon terç del segle XX no sempre ha posat en qüestió els termes i els conceptes que la Il·lustració li havia assignat.